Tanques el llibre. Rellegeixes la introducció, l'índex, tornes a mirar la contraportada. Ralentitzes la lectura, tornes enrere, retornes al punt present, mires la portada, rellegeixes la biografia de l'autor...I tot, justament, per no arribar al moment de tancar-lo definitivament.
Pareix que no pots copsar tota la informació, que te perds coses entre vinyetes, no pots aturar de llegir-lo però, alhora, pares per prolongar la miniexistència que significa llegir un bon llibre.
Aquest és el meu cas amb MAUS.
MAUS: Relat d'un supervivent
Art Spiegelman
Edicions Inrevés SLL 2006
L'holocaust és un tema molt tractat en la literatura. Està ple de biografies, autobiografies i, en definitiva, és una font inesgotable de relats en potència . Tots coneixem la història, idò perquè ens segueix apassionant una història com MAUS?
Des del meu afany amateur i iniciàtic als còmics, voldria començar per destacar el ritme i l'estructura de la història o, millor dit, de les històries. MAUS s'explica en dos temps:
El passat és l'holocaust, la història del seu pare que ha anat transcendint i filtrant-se deixant restes psicològiques fins i tot a les segones generacions. Artie, el narrador i escriptor del còmic, revela certs moments de la seva infància pensant-se que de la dutxa sortiria gas o demanant-se quin dels dos pares salvaria si havia de triar-ne un perquè no anés a la càmera de gas.
El present és la història del fill narrant-nos l'esdevenir de l'escriptura de MAUS, amb tots els seus entrebancs, bloquejos i moments brillants que implica encaminar-se en la creació artística. Sorprenentment, per mi és una de les parts que més em va fascinar: el metallenguatge i la història personal d'Art Spiegelman, la sinceritat en la qual plasma el moment íntim de l'artista i la relació d'amor-odi amb el seu pare.
Pura memòria històrica sense rompre el fil de les generacions, les causes-conseqüències del devenir històric. Les històries. La del pare Vladek Spiegelman i, en conseqüència, la del seu fill Art Spiegelman. La història serveix per conèixer el passat, entendre el present i predir el futur, això deia el meu professor de Socials i MAUS ho corrobora.
Quant al metallenguatge, el recurs de "distanciament" de l'autor a la pròpia història que està narrant explicita la consciència d'Art Spiegelman del mitjà que està utilitzant, el còmic, i la seva condició íntrinseca de ficció. Apart, també la"hiperaproximació" a la pròpia experiència, sense haver patit l'holocaust.
En aquesta imatge podem veure una de les culminacions de les dues històries: Art Spiegelman "patint" l'èxit de la primera part de MAUS i intentant reprendre el viatge de l'escriptura amb tots els records de l'holocaust, tot el regust de la història del seu pare. Aquí es junten les dues històries en una vinyeta.
Per tant, biografia i autobiografia s'entrellacen en una narrativa no lineal, que va saltant en el temps. El que em fascina també és el poder que agafen les dues històries, tant la de l'holocaust com les restes psicològiques que també deixa en Art.
Però tornant a la consciència de l'autor vers el propi mitjà, Spiegelman confesa les limitacions del còmic i la frustració de l'artista davant aquesta impossibilitat que és ser objectiu i mostrar les coses tal com són. Al començament del Capítol U de la segona part, titulat Mauschwitz, hi ha una escena fascinant de confessió de l'autor:
Spiegelman expressa les diferents opcions de dibuixar un personatge, la seva al·lota francesa, i ens ensenya tota la conversa en què els dos personatges decideixen quin seria el més idoni: una rana? un conill? un cèrvol? quin animal representa la nacionalitat francesa? Això només és el principi d'una gran confessió d'artista. La conversa dels dos personatges dins el cotxe esdevé amb el protagonista aclarint tots els seus dubtes i inseguretats vers el còmic que el lector en aquell moment està llegint. Això culmina amb el "distanciament" total amb l'obra:
" - I mirant de fer-ho a través d'un còmics em sembla que he apuntat massa alt. Potser hauré d'oblidar-me de tot això.
Hi ha massa coses que mai no podré entendre o visualitzar. La realitat és massa complexa per als còmics... s'hi han de distorsionar o deixar fora massa coses.
- Limita't a ser honest, estimat.
- El que vull dir és que a la vida real tu mai no m'hauries deixat parlar tant sense interrompre'm."
Ho sabem, com a lectors, estem davant una ficció. Això no és real, només és un intent aproximatiu a una realitat i l'autor és honest i ens ho explica. Però és un molt bon intent, ja que t'endinsa dins l'obra i arribes a estimar rates, a odiar moixos i a qüestionar porcs. Ara, després de MAUS, hi ha d'haver un procés de dol, un silenci per acomiadar aquesta miniexistència.
Pareix que no pots copsar tota la informació, que te perds coses entre vinyetes, no pots aturar de llegir-lo però, alhora, pares per prolongar la miniexistència que significa llegir un bon llibre.
Aquest és el meu cas amb MAUS.
MAUS: Relat d'un supervivent
Art Spiegelman
Edicions Inrevés SLL 2006
L'holocaust és un tema molt tractat en la literatura. Està ple de biografies, autobiografies i, en definitiva, és una font inesgotable de relats en potència . Tots coneixem la història, idò perquè ens segueix apassionant una història com MAUS?
Des del meu afany amateur i iniciàtic als còmics, voldria començar per destacar el ritme i l'estructura de la història o, millor dit, de les històries. MAUS s'explica en dos temps:
El passat és l'holocaust, la història del seu pare que ha anat transcendint i filtrant-se deixant restes psicològiques fins i tot a les segones generacions. Artie, el narrador i escriptor del còmic, revela certs moments de la seva infància pensant-se que de la dutxa sortiria gas o demanant-se quin dels dos pares salvaria si havia de triar-ne un perquè no anés a la càmera de gas.
El present és la història del fill narrant-nos l'esdevenir de l'escriptura de MAUS, amb tots els seus entrebancs, bloquejos i moments brillants que implica encaminar-se en la creació artística. Sorprenentment, per mi és una de les parts que més em va fascinar: el metallenguatge i la història personal d'Art Spiegelman, la sinceritat en la qual plasma el moment íntim de l'artista i la relació d'amor-odi amb el seu pare.
Pura memòria històrica sense rompre el fil de les generacions, les causes-conseqüències del devenir històric. Les històries. La del pare Vladek Spiegelman i, en conseqüència, la del seu fill Art Spiegelman. La història serveix per conèixer el passat, entendre el present i predir el futur, això deia el meu professor de Socials i MAUS ho corrobora.
Quant al metallenguatge, el recurs de "distanciament" de l'autor a la pròpia història que està narrant explicita la consciència d'Art Spiegelman del mitjà que està utilitzant, el còmic, i la seva condició íntrinseca de ficció. Apart, també la"hiperaproximació" a la pròpia experiència, sense haver patit l'holocaust.
En aquesta imatge podem veure una de les culminacions de les dues històries: Art Spiegelman "patint" l'èxit de la primera part de MAUS i intentant reprendre el viatge de l'escriptura amb tots els records de l'holocaust, tot el regust de la història del seu pare. Aquí es junten les dues històries en una vinyeta.Per tant, biografia i autobiografia s'entrellacen en una narrativa no lineal, que va saltant en el temps. El que em fascina també és el poder que agafen les dues històries, tant la de l'holocaust com les restes psicològiques que també deixa en Art.
Però tornant a la consciència de l'autor vers el propi mitjà, Spiegelman confesa les limitacions del còmic i la frustració de l'artista davant aquesta impossibilitat que és ser objectiu i mostrar les coses tal com són. Al començament del Capítol U de la segona part, titulat Mauschwitz, hi ha una escena fascinant de confessió de l'autor:
Spiegelman expressa les diferents opcions de dibuixar un personatge, la seva al·lota francesa, i ens ensenya tota la conversa en què els dos personatges decideixen quin seria el més idoni: una rana? un conill? un cèrvol? quin animal representa la nacionalitat francesa? Això només és el principi d'una gran confessió d'artista. La conversa dels dos personatges dins el cotxe esdevé amb el protagonista aclarint tots els seus dubtes i inseguretats vers el còmic que el lector en aquell moment està llegint. Això culmina amb el "distanciament" total amb l'obra:
" - I mirant de fer-ho a través d'un còmics em sembla que he apuntat massa alt. Potser hauré d'oblidar-me de tot això.
Hi ha massa coses que mai no podré entendre o visualitzar. La realitat és massa complexa per als còmics... s'hi han de distorsionar o deixar fora massa coses.
- Limita't a ser honest, estimat.
- El que vull dir és que a la vida real tu mai no m'hauries deixat parlar tant sense interrompre'm."
Ho sabem, com a lectors, estem davant una ficció. Això no és real, només és un intent aproximatiu a una realitat i l'autor és honest i ens ho explica. Però és un molt bon intent, ja que t'endinsa dins l'obra i arribes a estimar rates, a odiar moixos i a qüestionar porcs. Ara, després de MAUS, hi ha d'haver un procés de dol, un silenci per acomiadar aquesta miniexistència.
