Dins es meu talaiot

Aya de Youpougon, l'Àfrica que no coneixem

2011-05-17T09:13:00.000-07:00

L'Àfrica que no coneixem se'ns presenta propera i divertida en aquesta col·lecció de còmics sobre n'Aya, una jove guapa i amb un futur prometedor, si les circumstàncies i el context li permeten.

La vida dels carrers de Yopougon, els xafardeigs i la família, entesa com a "barri", és un dels valors que més admir d'aquesta història. Uns valors que es perden a les grans ciutats i hem recorden als pobles. Una vida que uns afortunats hem pogut gaudir. Jugar al carrer, parlar sobre la veïna o la germanó de saludar als carrers no està tan malament!

I això és el que enganxa dels carrers de Yopougon. I dins les cases les famílies s'entremesclen i els valors tradicionals es posen en dubte. Aya és la personificació de la sensatesa, la consellera de tots i totes. Una dona que vol lluitar per un futur com a metgessa amb idees progressistes però, alhora, fan de les tradicions africanes.

Un patriarcat suposat dins un matriarcat real on les dones s'envelantonen per evitar que els homes facin de les seves. I els seus fills, els joves, a la mínima que veuen el seu món reduït a aquell poblat criden: "Me'n aniré a França!". La via d'escapament que no sempre és la més afortunada.

Aquest és el blog de l'autora per veure els seus procediments i una possible pel·lícula:

http://clementoubrerie.blogspot.com/

Aya de Yopougon

Colecció Nómadas

Norma Editoral

Daniel Clowes, del paper a la pantalla

2010-04-27T04:49:00.000-07:00

Benvinguts al fantàstic món de Daniel Clowes. I si dic fantàstic no és només en el sentit de "fascinant", sinó també de paranormal i inquietant. Els personatges de Clowes pertorben i t'endinsen en una altra dimensió, el que els teòrics cinematogràfics anomenen "Tercer Espai", dimensió on els personatges confonen la realitat i la fantasia, com en una pel·lícula de Lynch. Quant a aquesta pertorbant dimensió, també cal esmentar VideoDrome (pel·lícula surrealista i terrorífica alhora) on un home entra en una dimensió paranormal a través de pel·lícules "snuff-movie" VHS i qué té, fins i tot, unes reminiscències a Arrebato de Zulueta.

Però tornant a Clowes, ens deixem endur pel Tercer Espai de la mà de dues adolescents fent el pas a la vida adulta en un món fantasmal:

Un món inquietant el d'aquestes dues al·lotes antipàtiques que demostren sense pietat el seu odi envers l'entorn social i els anys que els esperen. El somni americà passat pel sedàs del nihilisme, el sarcasme, el cinisme i una gran dosi d'humor negre, sobretot a través del personatge d'Enid (Thora Birch).

Ghost world, del còmic a la pel·lícula no perd personalitat, ans el contrari, fins i tot a la pantalla s'afegeixen detalls que enriqueixen la trama i aprofiten els recursos del mitjà cinematogràfic per arrodonir encara més la història i, sobretot, construir als dos personatges.

Els personatges de Rebecca i Enid són molt forts i molt ben caracteritzats, tant que són personatges redons amb tots els seus conflictes interns fent ressò sobretot de Enid. Al còmic, en canvi, els dos personatges tenen quasi la mateixa importància i la relació entre elles és molt més ambigua i treballada. A la pel·lícula també hi intervenen altres personatges que prenen molta més importància.

Si fem un anàlisi més psicològic, afegiria que Enid és el personatge que representa la personalitat més apocalíptica, és a dir, més inadaptada i amb menys ganes d'arribar a formar part de la societat. No vol anar-se'n a viure al pis, no vol treballar i està indignada. Rebecca (Scarlett Johanson), en canvi, sí que té la intenció d'adaptar-se, no tant analítica i intel·ligent, però té la intenció de madurar. Rebecca és l'ombra de recolzament i es pot dir que els dos personatges es complementen i formen un personatge complet entre les dues parts.

Per acabar, també recoman Como un guante de seda forjado en hierro, un atre exemple a seguir de la "comicografia" d'aquest autor. A disfrutar-lo!

MAUS, rates que es fan estimar

2010-03-20T05:51:00.000-07:00

Tanques el llibre. Rellegeixes la introducció, l'índex, tornes a mirar la contraportada. Ralentitzes la lectura, tornes enrere, retornes al punt present, mires la portada, rellegeixes la biografia de l'autor...I tot, justament, per no arribar al moment de tancar-lo definitivament.

Pareix que no pots copsar tota la informació, que te perds coses entre vinyetes, no pots aturar de llegir-lo però, alhora, pares per prolongar la miniexistència que significa llegir un bon llibre.

Aquest és el meu cas amb MAUS.

MAUS: Relat d'un supervivent
Art Spiegelman
Edicions Inrevés SLL 2006

L'holocaust és un tema molt tractat en la literatura. Està ple de biografies, autobiografies i, en definitiva, és una font inesgotable de relats en potència . Tots coneixem la història, idò perquè ens segueix apassionant una història com MAUS?

Des del meu afany amateur i iniciàtic als còmics, voldria començar per destacar el ritme i l'estructura de la història o, millor dit, de les històries. MAUS s'explica en dos temps:

El passat és l'holocaust, la història del seu pare que ha anat transcendint i filtrant-se deixant restes psicològiques fins i tot a les segones generacions. Artie, el narrador i escriptor del còmic, revela certs moments de la seva infància pensant-se que de la dutxa sortiria gas o demanant-se quin dels dos pares salvaria si havia de triar-ne un perquè no anés a la càmera de gas.

El present és la història del fill narrant-nos l'esdevenir de l'escriptura de MAUS, amb tots els seus entrebancs, bloquejos i moments brillants que implica encaminar-se en la creació artística. Sorprenentment, per mi és una de les parts que més em va fascinar: el metallenguatge i la història personal d'Art Spiegelman, la sinceritat en la qual plasma el moment íntim de l'artista i la relació d'amor-odi amb el seu pare.

Pura memòria històrica sense rompre el fil de les generacions, les causes-conseqüències del devenir històric. Les històries. La del pare Vladek Spiegelman i, en conseqüència, la del seu fill Art Spiegelman. La història serveix per conèixer el passat, entendre el present i predir el futur, això deia el meu professor de Socials i MAUS ho corrobora.

Quant al metallenguatge, el recurs de "distanciament" de l'autor a la pròpia història que està narrant explicita la consciència d'Art Spiegelman del mitjà que està utilitzant, el còmic, i la seva condició íntrinseca de ficció. Apart, també la"hiperaproximació" a la pròpia experiència, sense haver patit l'holocaust.

En aquesta imatge podem veure una de les culminacions de les dues històries: Art Spiegelman "patint" l'èxit de la primera part de MAUS i intentant reprendre el viatge de l'escriptura amb tots els records de l'holocaust, tot el regust de la història del seu pare. Aquí es junten les dues històries en una vinyeta.

Per tant, biografia i autobiografia s'entrellacen en una narrativa no lineal, que va saltant en el temps. El que em fascina també és el poder que agafen les dues històries, tant la de l'holocaust com les restes psicològiques que també deixa en Art.

Però tornant a la consciència de l'autor vers el propi mitjà, Spiegelman confesa les limitacions del còmic i la frustració de l'artista davant aquesta impossibilitat que és ser objectiu i mostrar les coses tal com són. Al començament del Capítol U de la segona part, titulat Mauschwitz, hi ha una escena fascinant de confessió de l'autor:

Spiegelman expressa les diferents opcions de dibuixar un personatge, la seva al·lota francesa, i ens ensenya tota la conversa en què els dos personatges decideixen quin seria el més idoni: una rana? un conill? un cèrvol? quin animal representa la nacionalitat francesa? Això només és el principi d'una gran confessió d'artista. La conversa dels dos personatges dins el cotxe esdevé amb el protagonista aclarint tots els seus dubtes i inseguretats vers el còmic que el lector en aquell moment està llegint. Això culmina amb el "distanciament" total amb l'obra:

" - I mirant de fer-ho a través d'un còmics em sembla que he apuntat massa alt. Potser hauré d'oblidar-me de tot això.

Hi ha massa coses que mai no podré entendre o visualitzar. La realitat és massa complexa per als còmics... s'hi han de distorsionar o deixar fora massa coses.

- Limita't a ser honest, estimat.

- El que vull dir és que a la vida real tu mai no m'hauries deixat parlar tant sense interrompre'm."

Ho sabem, com a lectors, estem davant una ficció. Això no és real, només és un intent aproximatiu a una realitat i l'autor és honest i ens ho explica. Però és un molt bon intent, ja que t'endinsa dins l'obra i arribes a estimar rates, a odiar moixos i a qüestionar porcs. Ara, després de MAUS, hi ha d'haver un procés de dol, un silenci per acomiadar aquesta miniexistència.

Borat vs Brüno, tot allò política i socialment incorrecte

2010-02-16T14:30:00.000-08:00

Quan acaben, la reacció és un "Sense comentaris". Realment, aquestes dues pel·lícules superen els límits d'allò "correcte", "normal", "paranormal" i fugen de qualsevol ideologia o judici. Impossible imputar-les com a homòfobes, masclistes o racistes perquè estiren aquests extrems trencant l'elàstic i, així, l'hipèrbole i la subnormalitat impossibilita jutjar els actes d'aquestes curioses criatures que són Borat o Brüno.

Les dues pel·lícules utilitzen el recurs cinematogràfic del fals documental. Entre la improvisació i allò planejat, entre la realitat i la ficció. Un gran recurs per fer una pel·lícula així. L'intèrpret, Sacha Baron Cohen, repta la societat americana a moltes situacions límit i les exposa en un context que sobrepassa la vergonya aliena.

Sacha Baron Cohen va començar a ser conegut pel personatge Ali G el qual interpreta un cantant de rap, personatge de ficció d'un show de televisió que posteriorment triomfa amb la pel·lícula. Com els personatges que inventarà a continuació, Ali G, Borat o Brüno no són més que l'excusa més riure-se'n de la societat a través dels tòpics i temes tabús més controvertits: l'antisemitisme, el masclisme, la misogínia, l'homofòbia o el racisme.

A Borat, el protagonista es fa passar per kazakh i la crítica americana provocada pel xoc de cultures és un recurs recurrent, però no tant il·limitat com el que utilitza Sacha Baron Cohen. Una crítica a la imbecilitat adolescent americana, a la religió i tot provocat pel fil conductor de trobar a Pamela Anderson, icona de perfeccionisme estètic femení.

Direcció: Larry Charles.
País: USA.
Any: 2006.
Duració: 84 min.
Gènere: Comedia.
Interpretació: Sacha Baron Cohen (Borat), Ken Davitian (Azamat).

Borat és la culminació de l'antisemitisme, el racisme i el masclisme, evidentment, des de la sàtira. Però, així i tot, no va escapar de la polèmica: prohibida a Rússia, Kazakhstan va enviar una carta a la HBO perquè acomiadessin al responsable de donar aquella terrorífica imatge a Kazakhstan, perillós també per la desconeixença d'aquest país, el qual molts ara coneixem gràcies a Borat i, és clar, no en tenim molt bones referències... Però començant perquè ell mateix és jueu no ens podem prendre enserio cap dels seus judicis. Aquí tenim la seva escala jeràrquica per fer-nos una idea: "Déu, Home, cavall, ca, dona, rata i aquells bitxos petitets que van per enterra".

Brüno segueix els mateixos esquemes que Borat. I la pregunta és: és possible pensar (i fer!) una pel·lícula així?

Direcció: Larry Charles.
País: USA.
Any: 2009.
Duració: 83 min.
Gènere: Comedia.
Interpretació: Sacha Baron Cohen (Brüno), German Hammarsten (Ludz).

Brüno reuneix tots els tòpics dels homosexuals i, a més, amb trets de nazi en contra del que no sigui estèticament correcte. La recerca de la fama a L.A. l'impulsa a convertir-se en heterosexual i rumb en aquest difícil viatge passa unes situacions per on l'homofòbia és el context més habitual.

El mètode és el mateix per a les tres pel·lícules, però anim a seguir la trilogia i, sobretot, preparar-se per una dosi moooolt exagerada de vergonya aliena!

"Where The Wild Things Are", algú s'apunta a botar damunt el llit?

2010-01-18T12:20:00.000-08:00

Botem tots damunt el llit una altra vegada! Sempre he pensat que un retorn momentani a la infància seria la imatge del meu pare botant damunt el llit. Llit, cuna de somnis.

TÍTOL Where the Wild Things Are
ANY 2009
PAÍS Estats Units
DIRECTOR Spike Jones

Spike Jones ret homenatge als somnis de la infància a Where The Wild Things Are (Donde viven los monstruos en castellà).

-I on dius què viuen?
-Dins les nostres ments, quan hem d'escapar i tornar a ser nens.

El sueño de la razón produce monstruos... ja ho deia Goya. Els monstrues necessaris per fugir de les monstruositats quotidianes.

La imaginació inventa amics, qui no ha tingut un amic imaginari? Doncs Max parla amb les valles, amb la neu i amb els monstres, uns monstres simpàtics i físicament fantàstics, encara que amb un rerefons moral molt humà.

Tot envoltat d'un ambient gèlid i fred, un humor nòrdic i escàs, que fa falta a molts moments de la pel·lícula. Personalment, crec que fa falta una mica de dolçor a aquest carmel indie i utilitz la polèmica etiqueta perquè és la que li escau millor segons el que culturalment s'ha anat considerant així. I no només musicalment, la incomprensió, l'evació de l'existencialisme mesclat amb una innocència i afany de regnar quan només es té set anys. Uns monstres trists i dolços regnats per un nen que soluciona els problemes amb una guerra pueril, però amb conseqüències, com totes les guerres.

Where The Wild Things Are segueix el ritme musical de Juno i Little Miss Sunshine. És d'aquelles bandes sonores que quan surten els crèdits esperes a veure el nom escrit i que cerques i comences a rumiar d'on la pots treure. La música és de Karen O and The Kids, cantant de Yeah Yeah Yeahs, i Carter Burwell, que curiosament ha tengut una llarga relació de treball amb els Coen, posant música a No Country for Old Men, entre d'altres.

Còmic en femení

2010-01-03T10:37:00.000-08:00

Dones que escriuen i dibuixen (l'ordre dels factors no altera el producte) sobre dones.

Des del ja clàssic Persèpolis, he anat resseguint diversos còmics de temàtica social i que pretenen donar a conèixer el paper de la dona dins el context cultural de cada petita gran geografia. Pot ser peco de deixar-me temptar per l'exotisme d'allò llunyà, de les cultures alienes, però aquest pecat ajuda a fer una lectura comparada de la pròpia cultura.

Per mi, tot va començar amb Persèpolis. Podria, anant més enllà, rescatar na Maitena dels diumenges “al sol” del País Semanal, però considero que parlem de coses diferents.

Mujeres alteradas de Maitena dóna a conèixer les peculiaritats del món femení -des de la seva visió de l’amor al tipus de pinces de depilar que utilitzen- amb un to clarament còmic, realista i, fins i tot, una mica hiperbòlic. Podria arriscar-me a dir que té aires de Brigget Jones a l'argentina, en el sentit d'una sàtira realista de les petites neurosis diàries de les quals ens alimentem les dones.

Però tornant a Satrapi, el seu còmic és més social i compromès, allunyant-se de la intenció humorista de Maitena i reservant un humor molt peculiar, difícil de trobar en el context polèmic i conflictiu de les seves històries.

L’autora iraniana havia escrit altres obres però no m’atrevia a encetar-les després de l’unànime lideratge de Persèpolis. Sempre passa, quan llegeixes l’obra mestra d’una autora, després tens por de decebre’t de les altres petites joies. I Brodats és una d’elles. Una petita joia, curta i concentrada: un còctel d’humor, experiències sexuals femenines i la sortida de l’armari de les nostres ràncies idees sobre la dona iraniana. Des de la dona alliberada a la que no li ha vist el penis al seu marit. Aquest és el ventall de possibilitats que viu la sexualitat femenina a Iran. Brodats dura el que dura l’espera i el gaudir del te que les dones es prenen mentre els homes fan sesta. Quan elles “alliberen el cor”...

I sense abandonar la temàtica social ni la temàtica de la dona, vaig començar i acabar Luchadoras de Peggy Adam, la qual recull un tema escabrós com és el feminicidi de Ciudad Juárez. Adam segueix la línia o la tendència actual de temàtica social femenina que enceta l’iraniana Satrapi, però més per estètica que per estil narratiu. La línia gràfica ens recorda directament a Satrapi, també per coetaneïtat, és clar, però Adam té una narrativa molt més directa i sense els trets humorístics de l’iraniana. Luchadoras s’endinsa de ple en el conflicte, entra dins la casa d’una víctima i d’una cosina d’una víctima: et relata la realitat de primera mà. Aquesta història real, o podríem dir històries reals –un tema tractat també a 2666 de Bolaño-, t’obliga a desacomodar-te de la seguretat que els avenços en la condició de la dona ha adoptat en la nostra societat. Ciudad Juárez és el punt d’inflexió dels mil masclismes. I Luchadoras és una de les finestres per les quals pots veure com viuen –o sobreviuen- el dia a dia les dones dins una ciutat d’estructura social misògina.

A banda d'això, també m'ha arribat a les mans Fun Home, d'Alison Bechdel, l’autora irreconeixible de Unas bollos de cuidado. Però això sí que és un altre tema: una autobiografia de pinzellades psicoanalítiques que es mereixeria una ressenya apart i, de passada, una segona lectura.

Llista de dones creadores de còmic* de l'exposició Mujeres creadoras en el mundo del cómic a Madrid:

• Allison Betchdel (1960, USA)
• Paige Braddock (USA)
• Elena PuntoG: Elena Guardia (1978, España) y Mª Ángeles Cabré (1963,
España)
• Rosa Navarro (1977, España) y Gemma Arquero (1974, España)
• Phoebe Gloeckner (USA)
• Debbie Drechsler (1953, USA)
• Claire Bretecher (1940, Francia)
• Julie Doucet (1965, Canadá)
• Maitena (1962, Argentina)
• Jessica Abel (1969, USA)
• Marjane Satrapi (1969, Irán)
• Aniel (1977, España)
• Rosalind B. Penfold (Canadá)
• Helene Bruller (1968, Francia)
• Nani Mosquera (1968, Colombia)

Ampliable!

*LINK del dossier de l'expo Mujeres creadoras en el mundo del cómic:
http://portal.uam.es/portal/page/portal/UAM_ORGANIZATIVO/OrganosGobierno/VicerrectoradoInfraestructuraProm/Institutomujer/novedades/encuentros/Dossier%20y%20detalles%20t%E9cnicos%20Mujeres%20creadoras%20en%20el%20mund.pdf

Els germans Coen, un cinema d' 'autors'

2009-12-09T08:44:00.000-08:00

Blood simple (1984) és la base del que seran posteriorment les seves pel·lícules. La fórmula 'Coen' condensada en una hora i mitja de suspens comprimit i petidor. Una història simple, que recull els vells mites de la infidelitat i la venjança masculina, però servida en un plat esplèndid.

Els personatges, sempre tan singulars en les seves pel·lícules, tenen una personalitat d'una façana freda, però amb un rerefons profund, als quals assignaries un passat ombrívol. Les dones també reben un tractament peculiar, ja que són tan dignes d'usar una arma com un home. Els rols s'inverteixen o, més ben dit, es difonen i moltes vegades són personalitats transgènere. Aquest tret es pot comparar també amb directors com Tarantino i l'aplaudida Kill Bill (pel·lícula núm. 2 a la llista de Rockdelux). Les protagonistes de Blood Simple o Fargo encaixen en aquesta tendència transgènere, oposant-se al tractament que generalment reben les dones al cinema i, més concretament, al cinema negre.

Les pel·lícules dels Coen beuen de l'estrat del cinema negre, però amb un envoltori que les converteix irremeiablement amb pel·lícules Coen, les quals s'identifiquen com d'autor, o d'autors -hauria de matissar- per la línia i l'estil definit dels germans cineastes.

L'humor negre també és un tret essencial del seu cinema. Sang, ganivetades, ensurts, imatges que escarrufen... i alhora et fan somriure. A vegades per l'absurditat de la situació i d'altres per les reflexions filosòfiques d'un home que porta pistola i que la dispara sense filosofar. Això també ho té en Tarantino.

A més, els germans Coen també introdueixen un tret que es va repetint al llarg de la seva filmografia i que explica el crític José María Latorre "el espectador concede más valor e importancia a los detalles anecdóticos y a la atmósfera que al propio fluir del relato" (José María Latorre: Dirigido Por). Els detalls són privilegiats i d'un significat magnànim, els primers plans elogiables.

I això s'esdevé també a la següent pel·lícula, sis anys després...

Miller's crossing (1990) és una pel·lícula de gángsters que posa sobre la taula la corrupció del poder. No hi ha cartes ni partides de póquer amb llum baixa, però sí molta sang, cigarretes i, sobretot, barrets.

La violència i la cruesa de la sang es mostra així com és, sense ornaments, sense valors afegits ni acceltació de la morbositat. Potser és això allò que li dóna un toc d'humor negre i d'esgarrifança. Miller's crossing té una trama més complexa i és un relat amb totes les seves parts, epíleg inclòs. Al contrari de Blood simple, el transcurs del temps és més relaxat i s'entretén en converses molt interessants, com la reflexió sobre l'ètica, a manera de pròleg a l'inici de la pel·lícula.

Així, el personatge principal també és molt més complex, d'aparença irreductible, que sembla que les escenes on és atacat siguin inversemblants. Contràriament a No country for old men, la qual es centra en un sol personatge inexpressiu i d'instits apocal·líptics, el protagonista de Miller's crossing té sentiments i empatia envers els altres.

I, a manera de final, fer un petit encís amb la música, la qual no puc descriure, però que calça perfectament amb les imatges. Una banda sonora que no és gratuïta i que es fa, inevitablement, memorable.

Tupperweekend, i la nova afició entre coordenades

2009-12-06T12:21:00.000-08:00

Gràcies a n'Aloma i les seves friki-aficions, he pogut descobrir aquesta nova forma d'oci i, de passada, escriure aquest article:

Nuevas formas de ocio

En busca de tesoros en forma de tupperwares

En Mallorca están escondidos 300 de los tupperwares de todo el mundo

PAULA GIRART. PALMA

Internet no sólo está cambiando el entorno social y la industria cultural, también se infiltra en las nuevas formas de ocio. No se trata ni de videojuegos ni de nuevas redes sociales, se trata de un entretenimiento aventurero, que no tendría cabida sin las posibilidades de la red.

Hay 950.649 tesoros escondidos en forma de tupperwares en el mundo, cerca de 300 están en Mallorca. Desde mayo de 2000, el 'Geocaching' es una actividad -reconocida por muchos como un nuevo deporte- que practican miles de internautas, en busca de uno de los recipientes más comunes de la vida moderna. Consiste en encontrar tesoros escondidos con la ayuda de un GPS. En esta práctica la importancia recae en el camino realizado, la aventura que te lleva a encontrar tu objetivo sin una recompensa materialista.

Entretenimiento gratis que no sería posible sin las oportunidades de libre intercambio que te ofrece la red. Además, los caches están escondidos en lugares emblemáticos y con buenas vistas. Así que también puede ser una manera nueva de hacer turismo. En Palma, por ejemplo, hay tuppers en el Parc de la Mar, Es Baluard o es Jonquet. El 'Geocaching' apuesta porque los usuarios compartan su experiencia en la red y tiene una ideología marcada por la conciencia de comunidad y respeto por el medio ambiente.

Otras modalidades muy extendidas en la red son el 'Bookcrossing', el 'Phototag' o el 'Where's George?'. El primero, y probablemente el mas conocido, consiste en intercambiar libros en lugares públicos; el Phototag es el intercambio de cámaras desechables las cuales pasan por diferentes manos como amigos o extraños y una vez usadas vuelven al usuario original, quien sube posteriormente las fotos en la web. 'Where's George?' roza los límites de la curiosidad, ya que puedes conocer la ruta que tus billetes de dólar han hecho por todo el mundo, siendo la versión europea el 'Eurobilltracker'. Este último consiste en registrarte como usuario e introducir los datos de cualquier billete de euro para seguir su rastro.

Internet, la plataforma de ocio más extendida actualmente, ofrece múltiples posibilidades. Si quieres adentrarte en esta aventura cibernética y compartir tus hazañas con el resto de exploradores sólo tienes que crear tu cuenta en la web oficial de geocaching y empezar la búsqueda de tuppers mallorquines.

Enllaç original:
http://www.diariodemallorca.es/actual/2009/12/06/busca-tesoros-forma-tupperwares/527684.html

Per una xarxa lliure: ni un tancament sense sentència

2009-12-02T23:21:00.000-08:00

L'avantprojecte de la Llei d'Economia Sostenible està generant un rebuig entre alguns sectors d'Internet, que consideren que la normativa "afecta al lliure exercici" de drets fonamentals com la llibertat d'expressió o el dret d'accés a la cultura. Per això, mostro el decàleg que comparteixen molts de periodistes, bloggers i usuaris d'Internet.

1.- Els drets d'autor no poden situar-se per damunt dels drets fonamentals dels ciutadans, com el dret a la privacitat, a la seguretat, a la presumpció d'innocència, a la tutela judicial efectiva i a la llibertat d'expressió.

2.- La suspensió de drets fonamentals és i ha de seguir sent competència exclusiva del poder judicial. Ni un tancament sense sentència. Aquest avantprojecte, en contra d'allò establert a l'article 20.5 de la Constitució, posa en mans d'un òrgan no judicial -un organisme depenent del ministeri de Cultura-, la potestat d'impedir als ciutadans espanyols l'accés a qualsevol pàgina web.

3.- La nova legislació crearà inseguretat jurídica a tot el sector tecnològic espanyol, perjudicant un dels pocs camps de desenvolupament i futur de la nostra economia, entorpint la creació d'empreses, introduint traves a la lliure competència i ralentitzant la seva projecció internacional.

4.- La nova legislació proposada amenaça als nous creadors i entorpeix la creació cultural. Amb internet i els successius avenços tecnològics s'ha democratitzat extraordinàriament la creació i emissió de continguts de tot tipus, que ja no provenen prevalentment de les indústries culturals tradicionals, sinó que multitud de fonts diferents.

5.- Els autors, com tots els treballadors, tenen dret a viure de la seva feina amb noves idees creatives, models de negoci i activitats associades a les seves creacions. Intentar sostenir amb canvis legislatius una indústria obsoleta que no sap adaptar-se a aquest nou entorn no és ni just ni realista. Si el seu model de negoci es basa en el control de les còpies de les obres i en Internet no és possible sense vulnerar els drets fonamentals, haurien de cercar un altre model.

6.- Considerem que les indústries culturals necessiten per sobreviure alternatives modernes, eficaces, creïbles i assequibles i que s'adeqüin als nous usos socials, en lloc de limitacions tan desproporcionades com ineficaces per a la finalitat que diuen perseguir.

7.- Internet ha de funcionar de forma libre i sense interferències polítiques afavorides per sectors que pretenen perpetuar models de negoci obsolets i impossibilitar que el saber humà sigui sent lliure.

8.- Exigim que el Govern garanteixi per llei la neutralitat de la Xarxa a Espanya, davant de qualsevol pressió que pugui produir-se, com a marc pel desenvolupament d'una economia sostenible i realista de cara al futur.

9.- Proposem una verdadera reforma del dret de propietat intel·lectual orientada a la seva finalitat: tornar a la societat el coneixement, promoure el domini públic i limitar els abusos de les entitats gestores.

10.- A la democràcia les lleis i les seves modificacions s'han d'aprovar després de l'oportú debat públic i havent consultat prèviament totes les parts implicades. No és just que es realitzin canvis legislatius que afecten drets fonamentals en una llei no orgànica i que versa sobre una altra matèria.

Frederik Peeters, de rinoceronts i altres invencions

2009-11-17T13:00:00.000-08:00

PÍLDORAS AZULES

Frederik Peeters
Any: 2001
Colecció: Sillón Orejero
Editorial: Astiberri Ediciones

També és interessant comentar un llibre que pot ser fa un any que has llegit, desempolsegar les quatre pinzellades que recordes i, sobretot, la impressió general que et va deixar. Tenc records opacs, però tenc una idea clara: me va agradar molt i el vaig devorar.

La història autobiogràfica tracta el dia a dia compartit amb la Sida, real i realista, sense adulterants. Frederik relata en primera persona el seu conviure amb Cati i el seu fill petit, tots dos amb la mateixa malaltia, la Sida. Per tant, en aquest cas el protagonista i transmissor de la història no és l'afectada, sinó la seva parella, Frederik. Així, la identificació amb el protagonista és molt més potent , ja que el 'no em passarà mai a mi' moltes vegades limita l'empatia i només et provoca consol i tolerància. Però com seria viure i conviure la síndrome? Un amor amb preservatiu, estimar amb protecció? Frederik té la resposta: un enorme rinoceront en el sofà de casa.

Intimista i personal, desfà tòpics i prejudicis i combat el rinoceront, així com Sant Jordi va enfrontar-se al drac per la princesa. Perquè l'enorme rinocert que s'interposa entre la relació als seus inicis, és, en vera, una invenció de la societat, un animal majestuós amb molta presència, però no deixa de ser engrandit per capes i capes de folres d'ignorància i desconeixença.

La visita al metge és el punt clau d'aquest desvestir de folres. No us desvelaré les seves paraules i tampoc seria possible fer-ho de la mateixa manera que ho fa l'autor. A més, és la resposta que trobareu a qualsevol metge, els rinoceronts no tenen lloc dins les consultes.

Metàfores com la del rinoceront són petites joies que us trobareu entre pàgines, així com la barca-sofà de la coberta. Qui no ha convertit mai un llit o un sofà en una barca d'intimitats?

I, com diuen a les pel·lícules, vuit anys després...

Una visita a Norma Còmics sempre és perillosa. L'última vegada que vaig anar-hi, vaig poder resistir la temptació de moltes possibles adquisicions, però no de Dándole Vueltas, una portada amb unes coincidències massa similars a Píldoras Azules: "Oh, és el de Píldoras Azules". No vaig poder resistir-m'hi.

DÁNDOLE VUELTAS

Frederik Peeters
Any: 2009
Colecció: Sillón Orejero
Editorial: Astiberri Ediciones

Dándole vueltas és un recull d'historietes curtes: com un llibre de relats curts però en còmic. Durant les meves consultes a la Santa Wikipèdia, m'he donat compte que he passat del primer llibre al darrer. Com si conegués una persona des de petit i després la topés pel carrer (en aquest cas el carrer Nuradunna de Norma Comics) i m'actualitzés els vuit anys passats entre cerveses, un resum antològic de les seves destresses!

Això és Dándole vueltas. I el mateix autor ho explica a la primera pàgina, us transcriuré unes frases referents al perquè de la no correcció o millora de les historietes més antigues i en una selecció amb un embut de forats amples:

"[...] es como la historia de la silla coja. Se empieza por serrar un poco un pie, luego otro poco de otro y al final, nos encontramos con el culo en el suelo. Así que decidí dejaros mi silla tal cual era, un poco descuajaringada, es verdad, pero con las patas originales."

Quant a la forma, hi trobem una evolució del blanc i negre de pinzellades simples al color i a uns dibuixos més elaborats. Els primers dibuixos em recorden a Píldoras Azules i és on reconec més a l'autor que havia llegit un any abans. Però també trobem històries amb uns traços propis: una història de hòmens primitus dibuixada amb un traçat "primitiu", unes línies més despreocupades, abundants però no detallades que caracteritzen molt més la història.

La meva sorpresa del contingut és trobar-me amb històries protagonitzades per personatges molt obscurs, freds i, majoritàriament, suïcides o amb pensaments violents i apocalíptics. Podria dir que hi he trobat unes reminiscències a les històries dels germans Coen.

L'el·lipsis de vuit anys m'ha passat factura i m'ha costat reconèixer l'autor de Píldoras Azules a moltes històries. Així hi tot, hi ha històries memorables i molta crítica a la societat i història social de Suïssa, d'on l'autor prové. I aquestes crítiques es poden extrapolar a moltes altres societats, és clar. Llegint opinions d'altres blogaires, he recordat la història "El país de la felicidad", on he vist reflectit terres molt properes...

Hi trobareu una miscel·lània de gèneres i personatges, cosa que demostra la versatilitat de l'autor.

En conjunt, ho he considerat com una empenta per anar a la recerca d'aquests vuit anys. M'han faltat cerveses al carrer Nuraduna!

El secreto de tus ojos: dilemes jurídics i morals

2009-11-10T01:45:00.000-08:00

Nacionalitat: Argentina

Any: 2009

Director: Juan José Campanella

Guió: Juan José Campanella , Eduardo Sacheri

Repartiment: Ricardo Darín , Soledad Villamil, Guillermo Francella, Pablo Rago.

Gènere: Suspenso, Policial.

Una obra de culte per molts. Una història fascinant, una trama entravessada que t'endinsa per camins morals. Ricardo Darín -generalment esplèndid- és un funcionari jurídic retirat que decideix emprendre l'aventura d'escriure un dels casos que més el van commoure: la violació i assassinat d'una jove.

El director d'aquest film, Juan José Campanella, abandona la psicoanàlisi emocional i les converses interminables d'amors melancòlics dels seus guions anteriors: El mismo amor, la misma lluvia (1999), l'aplaudida El hijo de la novia (2001) i Luna de Avellaneda (2004).

El guionista juga amb la ment dels espectadors, qui prenen decisions i cavil·len judicis i prejudicis durant el film. Quan has jutjat contundent un aspecte d'un personatge, a la pròxima escena et desmonta la teoria i, cap al final, ja no saps de qui fiar-te, excepte de l'angèlic Ricardo Darín i la guapa protagonista. Aquest manipular la ment dels espectadors s'ha de considerar com un maneig excel·lent de la dramatúrgia cinematogràfica, una enorme capacitat empàtica de ficar-se dins la pell de l'espectador.

També és molt comentable la paral·lelització de la història d'amor latent i no consumada dels protagonistes; i l'amor passional i afèrrim de la parella de la víctima, que l'empeny a esperar cada dia a la mateixa hora a l'andana del tren per si veu a l'assassí aparèixer.

Aquí ve el tros que els que no han vist la pel·lícula no haurien de llegir. Avís per a navegants que donaré informació bàsica sobre el final i contaré segments essencials de la història.
El fet és que la pel·lícula entra dins els buits legals i les escletxes de la imperfecció jurídica. L'assassí escapa de la justícia gràcies a la corrupció de la mateixa justícia, fent treballs socials i col·laborant amb la institució aconsegueix alliberar-se de la condemna.

Però l'assassí s'escapa de la justícia, però no de la venjança. L'home de la víctima li passa factura i el té dins una mena de presó on li dóna menjar cada dia. És això just? L'assassí realment compleix la sentència del jutge, però no de les mans indicades. Qui és més culpable o qui està més malament del cap? L'home de la víctima també està cometent una injustícia, però clar, la fi justifica els mitjans?

Tremendament recomenable, quasi "lectura obligatòria". Perfecte per a un visionat a una classe d'Ètica, Filosofia o Dret amb cinefòrum al final!

Transamèrica: transvestint un viatge iniciàtic

2009-11-08T07:11:00.000-08:00

Direcció y guió: Duncan Tucker.
País: USA.
Any: 2005.
Duració: 103 min.
Gènere: Drama, comedia.

Un viatge iniciàtic amb cotxe, una Road Movie, que tracta temàtiques com la identitat de gènere i, en definitiva, la identitat d'Amèrica.
El film polemititza amb la deconstrucció del gènere i de l'estructura familiar. Un "dos en un" d'una família estirada fins al tòpic, el tòpic exagerat però no irreal.

Una història agredolça: còmica i crua alhora, així com realista. El peculiar caràcter de la protagonista ens enganxa fins a resoldre tots els dilemes morals que esdevenen al llarg del viatge. Es dóna una anècdota curiosa que passa moltes vegades a la vida real. A la primera escena: s'insinuen cuixes, pits, llavis pintats... i se'ns apareix un rostre realment lleig. A mesura que trancorre la pel·lícula ens encarinyem amb la protagonista i, al final, la trobem tremendament guapa i absolutament estimable.

La transexualitat, una problemàtica social que es troba als màrgens i bastant marginal. Rectifico: no es tracta d'una problemàtica social, sinó d'un fet social, d'una realitat antropològica i zoològica, ja que també es dóna entre altres espècies.

En moltes converses surt l'argument "no ho puc entendre". No és qüestió d'entendre, sinó de respectar el que hi ha. Si un no és transexual difícilment podrà posar-se dins la seva pell (pell indesitjada per part del transexual), però sí que podrà respectar-ho. Una disfunció de gènere, genètica que no necessita d'explicació social ni d'enteniment.

La recoman!

Curiositats lingüístiques a Palma

2009-10-31T12:54:00.000-07:00

Aquesta vegada seré breu i sense retòrica:

La primera "curiositat": el meu professor de ball de bot mos ensenya en castellà.

La segona "curiositat": anem a matricular-nos per l'examen de Nivell D de Català i ens atenen, a POLÍTICA LINGÜÍSTICA, en castellà.

La tercera...: les falsificacions de certificats de català!

(No sabia si posar curiositats, injustícies, incongruències, contradiccions...)

I, per acabar, un detall perquè estimem la diversitat de la nostra llengua:

(‘vulva’) albercoc, albergínia, alfàbrega, bacallà, bacora, badall, badoquera, beina, bergantina, bescuit, bobina, breviari, camp, carxofa, cassola, clenxa, clivella, cony, cosa, cula, davant, esberla, esclata-sang, escletxa, esparreguera, estel, estoig, figa, flor, forn, gàbia, garriga, gatera, gatonera, gerra, hort, jardí, llonguet, lloriguera, magrana, mandarina, marjada, parrús, petxina, pixador, poma, tall, xona...
(‘penis’) allò, automàtica, banya, barrina, bec, belluguet, bocí, bolígraf, botifarra, bugia, cadernera, campanar, canari, canelobre, carall, cigala, clarinet, corn, cosa, cua, cuquet, dolçaina, espàrrec, estilogràfica, fava, fitora, flabiol, frare, fura, gaiato, gloriosa, guitarró, instrument, joguina, jugueta, lleterola, llonganissa, mànec, mànega, menuda, nap, ninot, ocell, pardal, petita, pistola, pixador, presseguer, puro, tronxo, verga...*

Aquesta diversitat de sinònims -que, evidentment, no es deu donar només a la nostra llengua- ha estat tema de conversa moltes vegades.
Ja veis que n'hi ha moltes més de les que surten normalment! (Algú li ha dit mai "esclata-sang"?)

*agafat dels apunts de Nivell D de Català, apartat "eufemismes"

La noche de Nacho

2009-10-25T05:40:00.001-07:00

Indubtablament, divendres va ser la "noche de Nacho" i la d'Abraham i la de Manu. Ja duia mesos escoltant en Nacho, però en directe me va captivar. Res a veure en escoltar-lo a casa. Aquelles lletres, que semblaven poemes interminables, eren reforçades per la veu de l'autor que emfatitzava frases lapidants:

Y otra noche más tú querrás soñar

Pero la más pura soledad

No se cura con champán y cocaína

Un hombre del sur bajará la luz

Jugarás tu suerte a cara o cruz

Sé que suena cruel, Miss Carrusel

Pero esta es tu vida

(Miss Carrussel)

Como tú siempre decías

"Formalidad poca, pero que dure"

Como tú siempre decías

Gracias

Así es y así será

Toda mi vida

Decida lo que decida.

(Ángel simón)

Y ahora ve que el universo es un lugar vacío y cruel,

cuando no hay nada mayor que su necesidad en él.

Y encendiendo un cigarillo se comienza a torturar

y habrá cerca alguien gritándole "hágase tu voluntad"

y el "la culpa sólo en parte es mía y en parte lo es de los demás".

De lo que se trata es de morir o de matar, de morir o matar.

(Morir o Matar)

Pròxima cita: 11 de desembre al teatre de Muro, toca Abraham Boba, pianista i acordeonista de Nacho Vegas.
Molts deien que és un poc "soso" en concert, però jo diria que és el que el fa millor, perquè la força així recau en totes les cançons i, sobretot, en el seu fil de veu que viu cada frase de les lletres i hi posa el to adequat. No diria "soso", diria auster.
Aquí teniu l'article:

http://www.diariodemallorca.es/actual/2009/10/25/nacho-vegas-inunda-musica-teatro-arta/515844.html

Petites grans joies

2009-10-23T10:55:00.000-07:00

Avui he acabat plena de pols, però amb una rialla d'orella a orella.

Tot ha començat quan he baixat al soterrani de ca sa padrina (gran cau de tresors, com el sòtil!) i he trobat, plens d'humitat, discos de vinil de l'any "catapum": un single de Queen, Status Quo... i les he rescatat i fet net, encara que estaven aferrats i amb males condicions.
Després mos hem emocionat amb munpare i hem decidit de rescatar el tocadiscos i la pila de vinils que teníem oblidats a sa cotxeria.
Au! Mumare m'ha ajudat i ha trobat una pila de com 40 discs i en bon estat. M'he passat el capvespre traient pols i dient "oh!". Ha estat com un tresor: discs mítics dels Beatles, the Doors, Janis Joplin, La Romántica Banda Local (creadors de Ràdio3), Mike Olfield, Los Manolos, Lluís Llach, La Trinca, Aute... tota una època, la dels meus pares, digne de recordar i guardar!

Aquests descobriments m'han fet pensar una mica. Com està canviant el suport musical! Un disc de vinil significa escoltar una obra d'un artista íntegra, cançó rere cançó. Ara amb el suport digital el discs es fragmenten i escoltes, moltes vegades, només una cançó i, fins i tot, un disc amb ordre descarabutat.
Digueu-me nostàlgica, però crec que certes coses del passat no hauríem de deixar-les extingir: els discs de vinil, les polaroids, les expressions mallorquines, la "q" de Manaquior, el ball de bot, els senallons, el menjar de ses padrines, la innocència, els ametllers, la casa de cala Tuent... en sabeu més?

...ara només fris de que estigui arreglat es tocadiscs, asseure'm a sa sala i escoltar aquestes petites grans joies.

Visca la síndrome de Diògenes!

"Jaimito" se fica en política...

2009-10-22T03:28:00.000-07:00

Abogado, señorita.
Y el tuyo, Susanita?
Ingeniero, Señorita.
Y el tuyo a que se dedica, Silvina?
Es médico, seño. ..

Y el tuyo, Jaimito? Él baila por la noche en una discoteca gay...
Cómo???? -
pregunta la maestra sorprendida.
Si, seño, baila vestido de mujer, con una tanga
de tiritas con lentejuelas,
Los hombres le dan azotitos en el trasero
y le ponen billetes en el elástico del tanga.
Luego y si se tercia ?... ,
practica el sexo oral o se hace penetrar
por algunos euros y algunas
veces se lo monta con dos o tres negros,
que es lo que mas le
gusta.
La profesora rápidamente les pide a los otros chicos
que salgan del aula, camina hasta Jaimito y le pregunta:

Jaimito, tu padre realmente hace eso?
No seño. Ahora que no hay nadie
se lo puedo decir......Mi padre es
politico en Baleares . pero me daba
vergüenza decirlo delante
de mis compañeros.... *

*Comentari a la notícia de la imputació de Munar al DdMallorca

Un efecte dominó per culpa de testosterones

2009-10-21T08:42:00.000-07:00

No és que me'n enteri molt de política, però la conferència de l'altre dia "El cervell i el poder: biologia en la contesa política" podria explicar l'efecte dominó que duim presenciant a tot l'Estat. Especialment a Mallorca, l' 'illa de la calma [i la corrupció]' ja té dos personatges públics, i molt públics!, imputats per casos de corrupció i malversament de diners.

Encara tindrà raó n''Adolf Tobeña* dient que, científicament comprovat, els polítics es regeixen per l'ambició, l'astúcia, la persuasió, l'audàcia, la falsedat, la manipulació i la crueltat. I, és clar, d'aquest bollit no en pot sortir gaire cosa bona.

Mai he acabat de creure'm els polítics, però, tot s'ha de dir, mai he estat una entesa del tema. Però ja fa dos mesos que estic cada dia llegint les notícies sobretot de política local (però no se'n salva tampoc la trama Gürtel...) i, sa veritat, credibilitat zero. Veus els "debats" del Parlament i, realment, es basen en la hipòtesi de Tobeña: de dues rates que es barallen per un territori a un debat televisat de ZP vs Rajoy no hi ha molt.

I també estic convençuda, malauradament, que qui té bones intencions no arriba a dalt. Potser té les característiques de l'ambició, l'astúcia, la persuasió i l'audàcia per arribar a ser un bon polític; però després ve un altre que té les mateixes sumades a la falsedat, la manipulació i la crueltat. Ja sabeu qui arriba a dalt.

Idò resulta que això de ser polític ve dotat un 30% de la natura, de la biologia i, sobretot de la testosterona. El número d'hormones que té una persona condiciona el seu destí com a guanyadors o perdedors, dominants o submissos, tant homes com dones.

Evidentment, aquestes premisses han estat titllades de no fonamentades o, simplement, d'incrèdules, pels grans savis que dominen la crítica. Però l'experiment s'ha realitzat tant a rates com a peixos, tant a monos com a ximpanzés, tant a homes com a dones. I tot té el mateix resultat: quan es guanya s'augmenta el nivell de testosterona, quan es perd, es baixa.

A partir d'aquí, una pregunta molt interessant d'una oient: "Això vol dir que, partint que l'home té més testosterona que la dona, l'home sempre ha tingut més possibilitats de guanyar o dominar, no?" ... La resposta del conferenciant va ser taxativa: "és clar que és així i ha quedat demostrat durant centenars d'anys d'història". Això ja portaria a un altre debat... què n'opineu?

Jo, per acabar, destacaria el 70% restant que el condiciona la vida, nosaltres mateixos i que és, al cap i a la fi, molt més de la meitat.

* catedràtic de psicologia mèdica i psiquiàtrica de la Universitat de Barcelona. Conferència al CaixaForum de Palma, dia 19/10/09

Fet!

2009-10-19T16:05:00.000-07:00

Abans de començar a publicar, donar les gràcies a nes senyor Miquel que m'ha donat l'empenta per a crear al blog. Com ell, imagin, era una idea que rondava i que -encara que ja havia creat el blog de Polònia- no havia donat es "Sús!".

Idò fet! Dins aquest espai, dins es meu talaiot, hi haurà moltes de les cabòries del meu dia a dia i, moltes d'aquestes, alguns de vosaltres haureu compartit amb mi. També des de la mort del fotolog, he recuperat el terme "dins es meu talaiot", i a veure si reneix i compartim paraules i vivències!

Tampoc promet constància... però s'intentarà aportar tot el que crec relevant. El talaiot ara està a Palma, per primer cop vivint a la nostra ciutat, més a prop que mai!

Bona nit!