No és que me'n enteri molt de política, però la conferència de l'altre dia "El cervell i el poder: biologia en la contesa política" podria explicar l'efecte dominó que duim presenciant a tot l'Estat. Especialment a Mallorca, l' 'illa de la calma [i la corrupció]' ja té dos personatges públics, i molt públics!, imputats per casos de corrupció i malversament de diners.
Encara tindrà raó n''Adolf Tobeña* dient que, científicament comprovat, els polítics es regeixen per l'ambició, l'astúcia, la persuasió, l'audàcia, la falsedat, la manipulació i la crueltat. I, és clar, d'aquest bollit no en pot sortir gaire cosa bona.
Mai he acabat de creure'm els polítics, però, tot s'ha de dir, mai he estat una entesa del tema. Però ja fa dos mesos que estic cada dia llegint les notícies sobretot de política local (però no se'n salva tampoc la trama Gürtel...) i, sa veritat, credibilitat zero. Veus els "debats" del Parlament i, realment, es basen en la hipòtesi de Tobeña: de dues rates que es barallen per un territori a un debat televisat de ZP vs Rajoy no hi ha molt.
I també estic convençuda, malauradament, que qui té bones intencions no arriba a dalt. Potser té les característiques de l'ambició, l'astúcia, la persuasió i l'audàcia per arribar a ser un bon polític; però després ve un altre que té les mateixes sumades a la falsedat, la manipulació i la crueltat. Ja sabeu qui arriba a dalt.
Idò resulta que això de ser polític ve dotat un 30% de la natura, de la biologia i, sobretot de la testosterona. El número d'hormones que té una persona condiciona el seu destí com a guanyadors o perdedors, dominants o submissos, tant homes com dones.
Evidentment, aquestes premisses han estat titllades de no fonamentades o, simplement, d'incrèdules, pels grans savis que dominen la crítica. Però l'experiment s'ha realitzat tant a rates com a peixos, tant a monos com a ximpanzés, tant a homes com a dones. I tot té el mateix resultat: quan es guanya s'augmenta el nivell de testosterona, quan es perd, es baixa.
A partir d'aquí, una pregunta molt interessant d'una oient: "Això vol dir que, partint que l'home té més testosterona que la dona, l'home sempre ha tingut més possibilitats de guanyar o dominar, no?" ... La resposta del conferenciant va ser taxativa: "és clar que és així i ha quedat demostrat durant centenars d'anys d'història". Això ja portaria a un altre debat... què n'opineu?
Jo, per acabar, destacaria el 70% restant que el condiciona la vida, nosaltres mateixos i que és, al cap i a la fi, molt més de la meitat.
* catedràtic de psicologia mèdica i psiquiàtrica de la Universitat de Barcelona. Conferència al CaixaForum de Palma, dia 19/10/09
Encara tindrà raó n''Adolf Tobeña* dient que, científicament comprovat, els polítics es regeixen per l'ambició, l'astúcia, la persuasió, l'audàcia, la falsedat, la manipulació i la crueltat. I, és clar, d'aquest bollit no en pot sortir gaire cosa bona.
I també estic convençuda, malauradament, que qui té bones intencions no arriba a dalt. Potser té les característiques de l'ambició, l'astúcia, la persuasió i l'audàcia per arribar a ser un bon polític; però després ve un altre que té les mateixes sumades a la falsedat, la manipulació i la crueltat. Ja sabeu qui arriba a dalt.
Idò resulta que això de ser polític ve dotat un 30% de la natura, de la biologia i, sobretot de la testosterona. El número d'hormones que té una persona condiciona el seu destí com a guanyadors o perdedors, dominants o submissos, tant homes com dones.
Evidentment, aquestes premisses han estat titllades de no fonamentades o, simplement, d'incrèdules, pels grans savis que dominen la crítica. Però l'experiment s'ha realitzat tant a rates com a peixos, tant a monos com a ximpanzés, tant a homes com a dones. I tot té el mateix resultat: quan es guanya s'augmenta el nivell de testosterona, quan es perd, es baixa.
A partir d'aquí, una pregunta molt interessant d'una oient: "Això vol dir que, partint que l'home té més testosterona que la dona, l'home sempre ha tingut més possibilitats de guanyar o dominar, no?" ... La resposta del conferenciant va ser taxativa: "és clar que és així i ha quedat demostrat durant centenars d'anys d'història". Això ja portaria a un altre debat... què n'opineu?
Jo, per acabar, destacaria el 70% restant que el condiciona la vida, nosaltres mateixos i que és, al cap i a la fi, molt més de la meitat.
* catedràtic de psicologia mèdica i psiquiàtrica de la Universitat de Barcelona. Conferència al CaixaForum de Palma, dia 19/10/09
3 comentarios:
Això m'ha recordat a un article que he llegit avui a La Vanguardia. L'autor, Fred Halliday sino m'equivoco, intentava explicar el perquè del fracàs del comunisme, basant-se en el cas de la URSS. I és que des d'Stalin, el comunisme de la URSS no ha respost mai a les expectatives que el socialisme va generar en els seus inicis. Per què? Doncs possiblement per això mateix que dius en aquí: perquè els polítics es regeixen "per l'ambició, l'astúcia, la persuasió, l'audàcia, la falsedat, la manipulació i la crueltat." Segur que quan Marx imaginava el socialisme era molt diferent del que va acabar sent. Potser perquè ell no va ser mai polític.
D'altra banda, estic d'acord en que espero que els factors ambientals tinguin més pes que els genètics en cadascun de nosaltres, ja que com a mínim així ens faria sentir una mica més lliures, capaços de decidir nosaltres i no la genètica.
Ostres, realment interessant... tot això me genera una sèrie d'idees, potser poc clares perquè tampoc estic suficientment enterat sobre el tema, però intentaré aportar una mica de debat:
Per què ha de ser important aquest caràcter ambiciós, astut, persuasiu, etc. d'un polític quan se suposa que tan sols és un representant (teòricament el més vàlid) de la seva opció política, que és el que realment hauria de triar un votant? Per què prenen tanta importància els candidats?
Potser perquè hem arribat a un punt en què la llei electoral afavoreix tant els dos grans partits que, aquests, van perdent els seus valors poítics, les seves diferències, es van assemblant de cada vegada més i, com a conseqüència, el candidat passa a ser el marca la diferència.
I llavors, per què no prenen importància altres partits que sí puguin mantenir els seus valors polítics? No ho sé, però no hi deu haver una sola causa: la inèrcia que ja duu el votant, la pròpia llei electoral (Llei d'Hondt), la idiotització de la societat que ja hem comentat de vegades...
Tot això me condueix a plantejar-me si el sistema polític és l'adequat. Per què ha de ser tan sagrada aquesta Santa Democràcia nostra que pareix intocable (paradoxa: quan té un cap d'Estat que va ser posat allà pe'n Franco!!!)? Què no hi pot haver alternatives que puguin conduir el conjunt de la humanitat a una situació millor?
No entraré a debatre sobre quines podrien ser aquestes alternatives perquè això ja porta a debats molt més profunds que requereixen molt més temps i espai, però sí que és necessari plantejar obertament aquestes qüestions perquè, obviament, als que estàn al poder no els interessa...
Tampoc entraré ara en les relacions entre sistema polític i sistema econòmic, que també són cabdals en tot el que s'està discutint.
En fi... m'he espaiat a pler, crec que vos he donat la xapa a bastament, no? :)
Només afegiré una cosa: Me cag en el vot útil!
@Temista: és important aquest 70% aprofitar-lo al màxim, però no hem de deixar de banda en 30% que ens ve fet. explotar el que ens ve èr naturales i tenir-lo en compte per descubrir nous comportaments... vaja animalots que som!
@Miquel: estic amb tu Miquel, a part del bipartiodisme imperant, també crec que al partit polític se'l ven com a marca amb un protagonisme i personalització d'un sol càrrec (el cap de llista). I això no és més que una eina de marketing! joer, però és que l'Estat no és una empresa privada! S'ha de separar més estat- capitalisme, encara que estigui dins aquest marc...
Publicar un comentario