martes, 17 de mayo de 2011

Aya de Youpougon, l'Àfrica que no coneixem


L'Àfrica que no coneixem se'ns presenta propera i divertida en aquesta col·lecció de còmics sobre n'Aya, una jove guapa i amb un futur prometedor, si les circumstàncies i el context li permeten.


La vida dels carrers de Yopougon, els xafardeigs i la família, entesa com a "barri", és un dels valors que més admir d'aquesta història. Uns valors que es perden a les grans ciutats i hem recorden als pobles. Una vida que uns afortunats hem pogut gaudir. Jugar al carrer, parlar sobre la veïna o la germanó de saludar als carrers no està tan malament!


I això és el que enganxa dels carrers de Yopougon. I dins les cases les famílies s'entremesclen i els valors tradicionals es posen en dubte. Aya és la personificació de la sensatesa, la consellera de tots i totes. Una dona que vol lluitar per un futur com a metgessa amb idees progressistes però, alhora, fan de les tradicions africanes.


Un patriarcat suposat dins un matriarcat real on les dones s'envelantonen per evitar que els homes facin de les seves. I els seus fills, els joves, a la mínima que veuen el seu món reduït a aquell poblat criden: "Me'n aniré a França!". La via d'escapament que no sempre és la més afortunada.



Aquest és el blog de l'autora per veure els seus procediments i una possible pel·lícula:


http://clementoubrerie.blogspot.com/




aya.jpg


Aya de Yopougon

Colecció Nómadas

Norma Editoral

martes, 27 de abril de 2010

Daniel Clowes, del paper a la pantalla

Benvinguts al fantàstic món de Daniel Clowes. I si dic fantàstic no és només en el sentit de "fascinant", sinó també de paranormal i inquietant. Els personatges de Clowes pertorben i t'endinsen en una altra dimensió, el que els teòrics cinematogràfics anomenen "Tercer Espai", dimensió on els personatges confonen la realitat i la fantasia, com en una pel·lícula de Lynch. Quant a aquesta pertorbant dimensió, també cal esmentar VideoDrome (pel·lícula surrealista i terrorífica alhora) on un home entra en una dimensió paranormal a través de pel·lícules "snuff-movie" VHS i qué té, fins i tot, unes reminiscències a Arrebato de Zulueta.

Però tornant a Clowes, ens deixem endur pel Tercer Espai de la mà de dues adolescents fent el pas a la vida adulta en un món fantasmal:





Un món inquietant el d'aquestes dues al·lotes antipàtiques que demostren sense pietat el seu odi envers l'entorn social i els anys que els esperen. El somni americà passat pel sedàs del nihilisme, el sarcasme, el cinisme i una gran dosi d'humor negre, sobretot a través del personatge d'Enid (Thora Birch).



Ghost world, del còmic a la pel·lícula no perd personalitat, ans el contrari, fins i tot a la pantalla s'afegeixen detalls que enriqueixen la trama i aprofiten els recursos del mitjà cinematogràfic per arrodonir encara més la història i, sobretot, construir als dos personatges.

Els personatges de Rebecca i Enid són molt forts i molt ben caracteritzats, tant que són personatges redons amb tots els seus conflictes interns fent ressò sobretot de Enid. Al còmic, en canvi, els dos personatges tenen quasi la mateixa importància i la relació entre elles és molt més ambigua i treballada. A la pel·lícula també hi intervenen altres personatges que prenen molta més importància.


Si fem un anàlisi més psicològic, afegiria que Enid és el personatge que representa la personalitat més apocalíptica, és a dir, més inadaptada i amb menys ganes d'arribar a formar part de la societat. No vol anar-se'n a viure al pis, no vol treballar i està indignada. Rebecca (Scarlett Johanson), en canvi, sí que té la intenció d'adaptar-se, no tant analítica i intel·ligent, però té la intenció de madurar. Rebecca és l'ombra de recolzament i es pot dir que els dos personatges es complementen i formen un personatge complet entre les dues parts.

Per acabar, també recoman Como un guante de seda forjado en hierro, un atre exemple a seguir de la "comicografia" d'aquest autor. A disfrutar-lo!

sábado, 20 de marzo de 2010

MAUS, rates que es fan estimar

Tanques el llibre. Rellegeixes la introducció, l'índex, tornes a mirar la contraportada. Ralentitzes la lectura, tornes enrere, retornes al punt present, mires la portada, rellegeixes la biografia de l'autor...I tot, justament, per no arribar al moment de tancar-lo definitivament.

Pareix que no pots copsar tota la informació, que te perds coses entre vinyetes, no pots aturar de llegir-lo però, alhora, pares per prolongar la miniexistència que significa llegir un bon llibre.

Aquest és el meu cas amb MAUS.


MAUS: Relat d'un supervivent
Art Spiegelman
Edicions Inrevés SLL 2006


L'holocaust és un tema molt tractat en la literatura. Està ple de biografies, autobiografies i, en definitiva, és una font inesgotable de relats en potència . Tots coneixem la història, idò perquè ens segueix apassionant una història com MAUS?


Des del meu afany amateur i iniciàtic als còmics, voldria començar per destacar el ritme i l'estructura de la història o, millor dit, de les històries. MAUS s'explica en dos temps:

El passat és l'holocaust, la història del seu pare que ha anat transcendint i filtrant-se deixant restes psicològiques fins i tot a les segones generacions. Artie, el narrador i escriptor del còmic, revela certs moments de la seva infància pensant-se que de la dutxa sortiria gas o demanant-se quin dels dos pares salvaria si havia de triar-ne un perquè no anés a la càmera de gas.

El present és la història del fill narrant-nos l'esdevenir de l'escriptura de MAUS, amb tots els seus entrebancs, bloquejos i moments brillants que implica encaminar-se en la creació artística. Sorprenentment, per mi és una de les parts que més em va fascinar: el metallenguatge i la història personal d'Art Spiegelman, la sinceritat en la qual plasma el moment íntim de l'artista i la relació d'amor-odi amb el seu pare.

Pura memòria històrica sense rompre el fil de les generacions, les causes-conseqüències del devenir històric. Les històries. La del pare Vladek Spiegelman i, en conseqüència, la del seu fill Art Spiegelman. La història serveix per conèixer el passat, entendre el present i predir el futur, això deia el meu professor de Socials i MAUS ho corrobora.

Quant al metallenguatge, el recurs de "distanciament" de l'autor a la pròpia història que està narrant explicita la consciència d'Art Spiegelman del mitjà que està utilitzant, el còmic, i la seva condició íntrinseca de ficció. Apart, també la"hiperaproximació" a la pròpia experiència, sense haver patit l'holocaust.

En aquesta imatge podem veure una de les culminacions de les dues històries: Art Spiegelman "patint" l'èxit de la primera part de MAUS i intentant reprendre el viatge de l'escriptura amb tots els records de l'holocaust, tot el regust de la història del seu pare. Aquí es junten les dues històries en una vinyeta.

Per tant, biografia i autobiografia s'entrellacen en una narrativa no lineal, que va saltant en el temps. El que em fascina també és el poder que agafen les dues històries, tant la de l'holocaust com les restes psicològiques que també deixa en Art.

Però tornant a la consciència de l'autor vers el propi mitjà, Spiegelman confesa les limitacions del còmic i la frustració de l'artista davant aquesta impossibilitat que és ser objectiu i mostrar les coses tal com són. Al començament del Capítol U de la segona part, titulat Mauschwitz, hi ha una escena fascinant de confessió de l'autor:

Spiegelman expressa les diferents opcions de dibuixar un personatge, la seva al·lota francesa, i ens ensenya tota la conversa en què els dos personatges decideixen quin seria el més idoni: una rana? un conill? un cèrvol? quin animal representa la nacionalitat francesa? Això només és el principi d'una gran confessió d'artista. La conversa dels dos personatges dins el cotxe esdevé amb el protagonista aclarint tots els seus dubtes i inseguretats vers el còmic que el lector en aquell moment està llegint. Això culmina amb el "distanciament" total amb l'obra:

" - I mirant de fer-ho a través d'un còmics em sembla que he apuntat massa alt. Potser hauré d'oblidar-me de tot això.

Hi ha massa coses que mai no podré entendre o visualitzar. La realitat és massa complexa per als còmics... s'hi han de distorsionar o deixar fora massa coses.

- Limita't a ser honest, estimat.

- El que vull dir és que a la vida real tu mai no m'hauries deixat parlar tant sense interrompre'm."

Ho sabem, com a lectors, estem davant una ficció. Això no és real, només és un intent aproximatiu a una realitat i l'autor és honest i ens ho explica. Però és un molt bon intent, ja que t'endinsa dins l'obra i arribes a estimar rates, a odiar moixos i a qüestionar porcs. Ara, després de MAUS, hi ha d'haver un procés de dol, un silenci per acomiadar aquesta miniexistència.

martes, 16 de febrero de 2010

Borat vs Brüno, tot allò política i socialment incorrecte



Quan acaben, la reacció és un "Sense comentaris". Realment, aquestes dues pel·lícules superen els límits d'allò "correcte", "normal", "paranormal" i fugen de qualsevol ideologia o judici. Impossible imputar-les com a homòfobes, masclistes o racistes perquè estiren aquests extrems trencant l'elàstic i, així, l'hipèrbole i la subnormalitat impossibilita jutjar els actes d'aquestes curioses criatures que són Borat o Brüno.


Les dues pel·lícules utilitzen el recurs cinematogràfic del fals documental. Entre la improvisació i allò planejat, entre la realitat i la ficció. Un gran recurs per fer una pel·lícula així. L'intèrpret, Sacha Baron Cohen, repta la societat americana a moltes situacions límit i les exposa en un context que sobrepassa la vergonya aliena.

Sacha Baron Cohen va començar a ser conegut pel personatge Ali G el qual interpreta un cantant de rap, personatge de ficció d'un show de televisió que posteriorment triomfa amb la pel·lícula. Com els personatges que inventarà a continuació, Ali G, Borat o Brüno no són més que l'excusa més riure-se'n de la societat a través dels tòpics i temes tabús més controvertits: l'antisemitisme, el masclisme, la misogínia, l'homofòbia o el racisme.

A Borat, el protagonista es fa passar per kazakh i la crítica americana provocada pel xoc de cultures és un recurs recurrent, però no tant il·limitat com el que utilitza Sacha Baron Cohen. Una crítica a la imbecilitat adolescent americana, a la religió i tot provocat pel fil conductor de trobar a Pamela Anderson, icona de perfeccionisme estètic femení.


Direcció: Larry Charles.
País:
USA.
Any: 2006.
Duració: 84 min.
Gènere: Comedia.
Interpretació: Sacha Baron Cohen (Borat), Ken Davitian (Azamat).

Borat és la culminació de l'antisemitisme, el racisme i el masclisme, evidentment, des de la sàtira. Però, així i tot, no va escapar de la polèmica: prohibida a Rússia, Kazakhstan va enviar una carta a la HBO perquè acomiadessin al responsable de donar aquella terrorífica imatge a Kazakhstan, perillós també per la desconeixença d'aquest país, el qual molts ara coneixem gràcies a Borat i, és clar, no en tenim molt bones referències... Però començant perquè ell mateix és jueu no ens podem prendre enserio cap dels seus judicis. Aquí tenim la seva escala jeràrquica per fer-nos una idea: "Déu, Home, cavall, ca, dona, rata i aquells bitxos petitets que van per enterra".

Brüno segueix els mateixos esquemes que Borat. I la pregunta és: és possible pensar (i fer!) una pel·lícula així?

Direcció: Larry Charles.
País:
USA.
Any: 2009.
Duració: 83 min.
Gènere: Comedia.
Interpretació: Sacha Baron Cohen (Brüno), German Hammarsten (Ludz).

Brüno reuneix tots els tòpics dels homosexuals i, a més, amb trets de nazi en contra del que no sigui estèticament correcte. La recerca de la fama a L.A. l'impulsa a convertir-se en heterosexual i rumb en aquest difícil viatge passa unes situacions per on l'homofòbia és el context més habitual.

El mètode és el mateix per a les tres pel·lícules, però anim a seguir la trilogia i, sobretot, preparar-se per una dosi moooolt exagerada de vergonya aliena!

lunes, 18 de enero de 2010

"Where The Wild Things Are", algú s'apunta a botar damunt el llit?


Botem tots damunt el llit una altra vegada! Sempre he pensat que un retorn momentani a la infància seria la imatge del meu pare botant damunt el llit. Llit, cuna de somnis.




TÍTOL Where the Wild Things Are
ANY 2009
PAÍS Estats Units
DIRECTOR Spike Jones


Spike Jones ret homenatge als somnis de la infància a Where The Wild Things Are (Donde viven los monstruos en castellà).

-I on dius què viuen?
-Dins les nostres ments, quan hem d'escapar i tornar a ser nens.

El sueño de la razón produce monstruos... ja ho deia Goya. Els monstrues necessaris per fugir de les monstruositats quotidianes.

La imaginació inventa amics, qui no ha tingut un amic imaginari? Doncs Max parla amb les valles, amb la neu i amb els monstres, uns monstres simpàtics i físicament fantàstics, encara que amb un rerefons moral molt humà.

Tot envoltat d'un ambient gèlid i fred, un humor nòrdic i escàs, que fa falta a molts moments de la pel·lícula. Personalment, crec que fa falta una mica de dolçor a aquest carmel indie i utilitz la polèmica etiqueta perquè és la que li escau millor segons el que culturalment s'ha anat considerant així. I no només musicalment, la incomprensió, l'evació de l'existencialisme mesclat amb una innocència i afany de regnar quan només es té set anys. Uns monstres trists i dolços regnats per un nen que soluciona els problemes amb una guerra pueril, però amb conseqüències, com totes les guerres.

Where The Wild Things Are segueix el ritme musical de Juno i Little Miss Sunshine. És d'aquelles bandes sonores que quan surten els crèdits esperes a veure el nom escrit i que cerques i comences a rumiar d'on la pots treure. La música és de Karen O and The Kids, cantant de Yeah Yeah Yeahs, i Carter Burwell, que curiosament ha tengut una llarga relació de treball amb els Coen, posant música a No Country for Old Men, entre d'altres.


domingo, 3 de enero de 2010

Còmic en femení


Dones que escriuen i dibuixen (l'ordre dels factors no altera el producte) sobre dones.


Des del ja clàssic Persèpolis, he anat resseguint diversos còmics de temàtica social i que pretenen donar a conèixer el paper de la dona dins el context cultural de cada petita gran geografia. Pot ser peco de deixar-me temptar per l'exotisme d'allò llunyà, de les cultures alienes, però aquest pecat ajuda a fer una lectura comparada de la pròpia cultura.

Per mi, tot va començar amb Persèpolis. Podria, anant més enllà, rescatar na Maitena dels diumenges “al sol” del País Semanal, però considero que parlem de coses diferents.

Mujeres alteradas de Maitena dóna a conèixer les peculiaritats del món femení -des de la seva visió de l’amor al tipus de pinces de depilar que utilitzen- amb un to clarament còmic, realista i, fins i tot, una mica hiperbòlic. Podria arriscar-me a dir que té aires de Brigget Jones a l'argentina, en el sentit d'una sàtira realista de les petites neurosis diàries de les quals ens alimentem les dones.

Però tornant a Satrapi, el seu còmic és més social i compromès, allunyant-se de la intenció humorista de Maitena i reservant un humor molt peculiar, difícil de trobar en el context polèmic i conflictiu de les seves històries.

L’autora iraniana havia escrit altres obres però no m’atrevia a encetar-les després de l’unànime lideratge de Persèpolis. Sempre passa, quan llegeixes l’obra mestra d’una autora, després tens por de decebre’t de les altres petites joies. I Brodats és una d’elles. Una petita joia, curta i concentrada: un còctel d’humor, experiències sexuals femenines i la sortida de l’armari de les nostres ràncies idees sobre la dona iraniana. Des de la dona alliberada a la que no li ha vist el penis al seu marit. Aquest és el ventall de possibilitats que viu la sexualitat femenina a Iran. Brodats dura el que dura l’espera i el gaudir del te que les dones es prenen mentre els homes fan sesta. Quan elles “alliberen el cor”...

I sense abandonar la temàtica social ni la temàtica de la dona, vaig començar i acabar Luchadoras de Peggy Adam, la qual recull un tema escabrós com és el feminicidi de Ciudad Juárez. Adam segueix la línia o la tendència actual de temàtica social femenina que enceta l’iraniana Satrapi, però més per estètica que per estil narratiu. La línia gràfica ens recorda directament a Satrapi, també per coetaneïtat, és clar, però Adam té una narrativa molt més directa i sense els trets humorístics de l’iraniana. Luchadoras s’endinsa de ple en el conflicte, entra dins la casa d’una víctima i d’una cosina d’una víctima: et relata la realitat de primera mà. Aquesta història real, o podríem dir històries reals –un tema tractat també a 2666 de Bolaño-, t’obliga a desacomodar-te de la seguretat que els avenços en la condició de la dona ha adoptat en la nostra societat. Ciudad Juárez és el punt d’inflexió dels mil masclismes. I Luchadoras és una de les finestres per les quals pots veure com viuen –o sobreviuen- el dia a dia les dones dins una ciutat d’estructura social misògina.


A banda d'això, també m'ha arribat a les mans Fun Home, d'Alison Bechdel, l’autora irreconeixible de Unas bollos de cuidado. Però això sí que és un altre tema: una autobiografia de pinzellades psicoanalítiques que es mereixeria una ressenya apart i, de passada, una segona lectura.



Llista de dones creadores de còmic* de l'exposició Mujeres creadoras en el mundo del cómic a Madrid:

• Allison Betchdel (1960, USA)
• Paige Braddock (USA)
• Elena PuntoG: Elena Guardia (1978, España) y Mª Ángeles Cabré (1963,
España)
• Rosa Navarro (1977, España) y Gemma Arquero (1974, España)
• Phoebe Gloeckner (USA)
• Debbie Drechsler (1953, USA)
• Claire Bretecher (1940, Francia)
• Julie Doucet (1965, Canadá)
• Maitena (1962, Argentina)
• Jessica Abel (1969, USA)
• Marjane Satrapi (1969, Irán)
• Aniel (1977, España)
• Rosalind B. Penfold (Canadá)
• Helene Bruller (1968, Francia)
• Nani Mosquera (1968, Colombia)

Ampliable!


*LINK del dossier de l'expo Mujeres creadoras en el mundo del cómic:
http://portal.uam.es/portal/page/portal/UAM_ORGANIZATIVO/OrganosGobierno/VicerrectoradoInfraestructuraProm/Institutomujer/novedades/encuentros/Dossier%20y%20detalles%20t%E9cnicos%20Mujeres%20creadoras%20en%20el%20mund.pdf

miércoles, 9 de diciembre de 2009

Els germans Coen, un cinema d' 'autors'




Blood simple (1984) és la base del que seran posteriorment les seves pel·lícules. La fórmula 'Coen' condensada en una hora i mitja de suspens comprimit i petidor. Una història simple, que recull els vells mites de la infidelitat i la venjança masculina, però servida en un plat esplèndid.





Els personatges, sempre tan singulars en les seves pel·lícules, tenen una personalitat d'una façana freda, però amb un rerefons profund, als quals assignaries un passat ombrívol. Les dones també reben un tractament peculiar, ja que són tan dignes d'usar una arma com un home. Els rols s'inverteixen o, més ben dit, es difonen i moltes vegades són personalitats transgènere. Aquest tret es pot comparar també amb directors com Tarantino i l'aplaudida Kill Bill (pel·lícula núm. 2 a la llista de Rockdelux). Les protagonistes de Blood Simple o Fargo encaixen en aquesta tendència transgènere, oposant-se al tractament que generalment reben les dones al cinema i, més concretament, al cinema negre.

Les pel·lícules dels Coen beuen de l'estrat del cinema negre, però amb un envoltori que les converteix irremeiablement amb pel·lícules Coen, les quals s'identifiquen com d'autor, o d'autors -hauria de matissar- per la línia i l'estil definit dels germans cineastes.

L'humor negre també és un tret essencial del seu cinema. Sang, ganivetades, ensurts, imatges que escarrufen... i alhora et fan somriure. A vegades per l'absurditat de la situació i d'altres per les reflexions filosòfiques d'un home que porta pistola i que la dispara sense filosofar. Això també ho té en Tarantino.

A més, els germans Coen també introdueixen un tret que es va repetint al llarg de la seva filmografia i que explica el crític José María Latorre "el espectador concede más valor e importancia a los detalles anecdóticos y a la atmósfera que al propio fluir del relato" (José María Latorre: Dirigido Por). Els detalls són privilegiats i d'un significat magnànim, els primers plans elogiables.

I això s'esdevé també a la següent pel·lícula, sis anys després...




Miller's crossing (1990) és una pel·lícula de gángsters que posa sobre la taula la corrupció del poder. No hi ha cartes ni partides de póquer amb llum baixa, però sí molta sang, cigarretes i, sobretot, barrets.




La violència i la cruesa de la sang es mostra així com és, sense ornaments, sense valors afegits ni acceltació de la morbositat. Potser és això allò que li dóna un toc d'humor negre i d'esgarrifança. Miller's crossing té una trama més complexa i és un relat amb totes les seves parts, epíleg inclòs. Al contrari de Blood simple, el transcurs del temps és més relaxat i s'entretén en converses molt interessants, com la reflexió sobre l'ètica, a manera de pròleg a l'inici de la pel·lícula.

Així, el personatge principal també és molt més complex, d'aparença irreductible, que sembla que les escenes on és atacat siguin inversemblants. Contràriament a No country for old men, la qual es centra en un sol personatge inexpressiu i d'instits apocal·líptics, el protagonista de Miller's crossing té sentiments i empatia envers els altres.

I, a manera de final, fer un petit encís amb la música, la qual no puc descriure, però que calça perfectament amb les imatges. Una banda sonora que no és gratuïta i que es fa, inevitablement, memorable.