Botem tots damunt el llit una altra vegada! Sempre he pensat que un retorn momentani a la infància seria la imatge del meu pare botant damunt el llit. Llit, cuna de somnis.
TÍTOL Where the Wild Things Are
ANY 2009
PAÍS Estats Units
DIRECTOR Spike Jones
Spike Jones ret homenatge als somnis de la infància a Where The Wild Things Are (Donde viven los monstruos en castellà).
-I on dius què viuen?
-Dins les nostres ments, quan hem d'escapar i tornar a ser nens.
El sueño de la razón produce monstruos... ja ho deia Goya. Els monstrues necessaris per fugir de les monstruositats quotidianes.
La imaginació inventa amics, qui no ha tingut un amic imaginari? Doncs Max parla amb les valles, amb la neu i amb els monstres, uns monstres simpàtics i físicament fantàstics, encara que amb un rerefons moral molt humà.
Tot envoltat d'un ambient gèlid i fred, un humor nòrdic i escàs, que fa falta a molts moments de la pel·lícula. Personalment, crec que fa falta una mica de dolçor a aquest carmel indie i utilitz la polèmica etiqueta perquè és la que li escau millor segons el que culturalment s'ha anat considerant així. I no només musicalment, la incomprensió, l'evació de l'existencialisme mesclat amb una innocència i afany de regnar quan només es té set anys. Uns monstres trists i dolços regnats per un nen que soluciona els problemes amb una guerra pueril, però amb conseqüències, com totes les guerres.
Where The Wild Things Are segueix el ritme musical de Juno i Little Miss Sunshine. És d'aquelles bandes sonores que quan surten els crèdits esperes a veure el nom escrit i que cerques i comences a rumiar d'on la pots treure. La música és de Karen O and The Kids, cantant de Yeah Yeah Yeahs, i Carter Burwell, que curiosament ha tengut una llarga relació de treball amb els Coen, posant música a No Country for Old Men, entre d'altres.
TÍTOL Where the Wild Things Are
ANY 2009
PAÍS Estats Units
DIRECTOR Spike Jones
Spike Jones ret homenatge als somnis de la infància a Where The Wild Things Are (Donde viven los monstruos en castellà).
-I on dius què viuen?
-Dins les nostres ments, quan hem d'escapar i tornar a ser nens.
El sueño de la razón produce monstruos... ja ho deia Goya. Els monstrues necessaris per fugir de les monstruositats quotidianes.
La imaginació inventa amics, qui no ha tingut un amic imaginari? Doncs Max parla amb les valles, amb la neu i amb els monstres, uns monstres simpàtics i físicament fantàstics, encara que amb un rerefons moral molt humà.
Tot envoltat d'un ambient gèlid i fred, un humor nòrdic i escàs, que fa falta a molts moments de la pel·lícula. Personalment, crec que fa falta una mica de dolçor a aquest carmel indie i utilitz la polèmica etiqueta perquè és la que li escau millor segons el que culturalment s'ha anat considerant així. I no només musicalment, la incomprensió, l'evació de l'existencialisme mesclat amb una innocència i afany de regnar quan només es té set anys. Uns monstres trists i dolços regnats per un nen que soluciona els problemes amb una guerra pueril, però amb conseqüències, com totes les guerres.
Where The Wild Things Are segueix el ritme musical de Juno i Little Miss Sunshine. És d'aquelles bandes sonores que quan surten els crèdits esperes a veure el nom escrit i que cerques i comences a rumiar d'on la pots treure. La música és de Karen O and The Kids, cantant de Yeah Yeah Yeahs, i Carter Burwell, que curiosament ha tengut una llarga relació de treball amb els Coen, posant música a No Country for Old Men, entre d'altres.
3 comentarios:
Regnar... conflicte que fa que Max s'adoni que acontentar tothom no és tan fàcil... i que, igual que ell, els monstres són gelosos, o tenen ganes de destrossar-ho tot. Per primera vegada, no és menjat pel seus propis instints i aconsegueix tornar... i ha crescut una mica.
Un món interior súper suggeridor. Fosc, perquè ser feliç no és fàcil. No vull pensar com es devien quedar els pares si creien que portaven a veure una pel·lícula infantil i de nadal als seus nens...
@Aloma: sí, els nens hauran sortit amb dubtes existencials que encara no les pertoquen, i els pares dels nens amb els mateixos dubtes una mica agreujats, no creus?
Aloma fes-te un blog JA!
Tot això me recorda al que deia en Bauçà dels somnis i els infants... que a l'escola s'haurien de dedicar a treballar i jugar amb els seus somnis!
Per altra part, d'aquest director jo he vist "Como ser John Malcovich", una pillada de pel·lícula que està molt bé!
Publicar un comentario