Frederik Peeters, de rinoceronts i altres invencions

PÍLDORAS AZULES

Frederik Peeters
Any: 2001
Colecció: Sillón Orejero
Editorial: Astiberri Ediciones

També és interessant comentar un llibre que pot ser fa un any que has llegit, desempolsegar les quatre pinzellades que recordes i, sobretot, la impressió general que et va deixar. Tenc records opacs, però tenc una idea clara: me va agradar molt i el vaig devorar.

La història autobiogràfica tracta el dia a dia compartit amb la Sida, real i realista, sense adulterants. Frederik relata en primera persona el seu conviure amb Cati i el seu fill petit, tots dos amb la mateixa malaltia, la Sida. Per tant, en aquest cas el protagonista i transmissor de la història no és l'afectada, sinó la seva parella, Frederik. Així, la identificació amb el protagonista és molt més potent , ja que el 'no em passarà mai a mi' moltes vegades limita l'empatia i només et provoca consol i tolerància. Però com seria viure i conviure la síndrome? Un amor amb preservatiu, estimar amb protecció? Frederik té la resposta: un enorme rinoceront en el sofà de casa.


Intimista i personal, desfà tòpics i prejudicis i combat el rinoceront, així com Sant Jordi va enfrontar-se al drac per la princesa. Perquè l'enorme rinocert que s'interposa entre la relació als seus inicis, és, en vera, una invenció de la societat, un animal majestuós amb molta presència, però no deixa de ser engrandit per capes i capes de folres d'ignorància i desconeixença.

La visita al metge és el punt clau d'aquest desvestir de folres. No us desvelaré les seves paraules i tampoc seria possible fer-ho de la mateixa manera que ho fa l'autor. A més, és la resposta que trobareu a qualsevol metge, els rinoceronts no tenen lloc dins les consultes.

Metàfores com la del rinoceront són petites joies que us trobareu entre pàgines, així com la barca-sofà de la coberta. Qui no ha convertit mai un llit o un sofà en una barca d'intimitats?


I, com diuen a les pel·lícules, vuit anys després...


Una visita a Norma Còmics sempre és perillosa. L'última vegada que vaig anar-hi, vaig poder resistir la temptació de moltes possibles adquisicions, però no de Dándole Vueltas, una portada amb unes coincidències massa similars a Píldoras Azules: "Oh, és el de Píldoras Azules". No vaig poder resistir-m'hi.

DÁNDOLE VUELTAS

Frederik Peeters
Any: 2009
Colecció: Sillón Orejero
Editorial: Astiberri Ediciones

Dándole vueltas és un recull d'historietes curtes: com un llibre de relats curts però en còmic. Durant les meves consultes a la Santa Wikipèdia, m'he donat compte que he passat del primer llibre al darrer. Com si conegués una persona des de petit i després la topés pel carrer (en aquest cas el carrer Nuradunna de Norma Comics) i m'actualitzés els vuit anys passats entre cerveses, un resum antològic de les seves destresses!

Això és Dándole vueltas. I el mateix autor ho explica a la primera pàgina, us transcriuré unes frases referents al perquè de la no correcció o millora de les historietes més antigues i en una selecció amb un embut de forats amples:

"[...] es como la historia de la silla coja. Se empieza por serrar un poco un pie, luego otro poco de otro y al final, nos encontramos con el culo en el suelo. Así que decidí dejaros mi silla tal cual era, un poco descuajaringada, es verdad, pero con las patas originales."

Quant a la forma, hi trobem una evolució del blanc i negre de pinzellades simples al color i a uns dibuixos més elaborats. Els primers dibuixos em recorden a Píldoras Azules i és on reconec més a l'autor que havia llegit un any abans. Però també trobem històries amb uns traços propis: una història de hòmens primitus dibuixada amb un traçat "primitiu", unes línies més despreocupades, abundants però no detallades que caracteritzen molt més la història.

La meva sorpresa del contingut és trobar-me amb històries protagonitzades per personatges molt obscurs, freds i, majoritàriament, suïcides o amb pensaments violents i apocalíptics. Podria dir que hi he trobat unes reminiscències a les històries dels germans Coen.

L'el·lipsis de vuit anys m'ha passat factura i m'ha costat reconèixer l'autor de Píldoras Azules a moltes històries. Així hi tot, hi ha històries memorables i molta crítica a la societat i història social de Suïssa, d'on l'autor prové. I aquestes crítiques es poden extrapolar a moltes altres societats, és clar. Llegint opinions d'altres blogaires, he recordat la història "El país de la felicidad", on he vist reflectit terres molt properes...

Hi trobareu una miscel·lània de gèneres i personatges, cosa que demostra la versatilitat de l'autor.

En conjunt, ho he considerat com una empenta per anar a la recerca d'aquests vuit anys. M'han faltat cerveses al carrer Nuraduna!

El secreto de tus ojos: dilemes jurídics i morals

Nacionalitat: Argentina

Any: 2009

Director: Juan José Campanella

Guió: Juan José Campanella , Eduardo Sacheri

Repartiment: Ricardo Darín , Soledad Villamil, Guillermo Francella, Pablo Rago.

Gènere: Suspenso, Policial.

Una obra de culte per molts. Una història fascinant, una trama entravessada que t'endinsa per camins morals. Ricardo Darín -generalment esplèndid- és un funcionari jurídic retirat que decideix emprendre l'aventura d'escriure un dels casos que més el van commoure: la violació i assassinat d'una jove.

El director d'aquest film, Juan José Campanella, abandona la psicoanàlisi emocional i les converses interminables d'amors melancòlics dels seus guions anteriors: El mismo amor, la misma lluvia (1999), l'aplaudida El hijo de la novia (2001) i Luna de Avellaneda (2004).

El guionista juga amb la ment dels espectadors, qui prenen decisions i cavil·len judicis i prejudicis durant el film. Quan has jutjat contundent un aspecte d'un personatge, a la pròxima escena et desmonta la teoria i, cap al final, ja no saps de qui fiar-te, excepte de l'angèlic Ricardo Darín i la guapa protagonista. Aquest manipular la ment dels espectadors s'ha de considerar com un maneig excel·lent de la dramatúrgia cinematogràfica, una enorme capacitat empàtica de ficar-se dins la pell de l'espectador.

També és molt comentable la paral·lelització de la història d'amor latent i no consumada dels protagonistes; i l'amor passional i afèrrim de la parella de la víctima, que l'empeny a esperar cada dia a la mateixa hora a l'andana del tren per si veu a l'assassí aparèixer.

Aquí ve el tros que els que no han vist la pel·lícula no haurien de llegir. Avís per a navegants que donaré informació bàsica sobre el final i contaré segments essencials de la història.
El fet és que la pel·lícula entra dins els buits legals i les escletxes de la imperfecció jurídica. L'assassí escapa de la justícia gràcies a la corrupció de la mateixa justícia, fent treballs socials i col·laborant amb la institució aconsegueix alliberar-se de la condemna.

Però l'assassí s'escapa de la justícia, però no de la venjança. L'home de la víctima li passa factura i el té dins una mena de presó on li dóna menjar cada dia. És això just? L'assassí realment compleix la sentència del jutge, però no de les mans indicades. Qui és més culpable o qui està més malament del cap? L'home de la víctima també està cometent una injustícia, però clar, la fi justifica els mitjans?

Tremendament recomenable, quasi "lectura obligatòria". Perfecte per a un visionat a una classe d'Ètica, Filosofia o Dret amb cinefòrum al final!

Transamèrica: transvestint un viatge iniciàtic

Direcció y guió: Duncan Tucker.
País: USA.
Any: 2005.
Duració: 103 min.
Gènere: Drama, comedia.

Un viatge iniciàtic amb cotxe, una Road Movie, que tracta temàtiques com la identitat de gènere i, en definitiva, la identitat d'Amèrica.
El film polemititza amb la deconstrucció del gènere i de l'estructura familiar. Un "dos en un" d'una família estirada fins al tòpic, el tòpic exagerat però no irreal.

Una història agredolça: còmica i crua alhora, així com realista. El peculiar caràcter de la protagonista ens enganxa fins a resoldre tots els dilemes morals que esdevenen al llarg del viatge. Es dóna una anècdota curiosa que passa moltes vegades a la vida real. A la primera escena: s'insinuen cuixes, pits, llavis pintats... i se'ns apareix un rostre realment lleig. A mesura que trancorre la pel·lícula ens encarinyem amb la protagonista i, al final, la trobem tremendament guapa i absolutament estimable.

La transexualitat, una problemàtica social que es troba als màrgens i bastant marginal. Rectifico: no es tracta d'una problemàtica social, sinó d'un fet social, d'una realitat antropològica i zoològica, ja que també es dóna entre altres espècies.

En moltes converses surt l'argument "no ho puc entendre". No és qüestió d'entendre, sinó de respectar el que hi ha. Si un no és transexual difícilment podrà posar-se dins la seva pell (pell indesitjada per part del transexual), però sí que podrà respectar-ho. Una disfunció de gènere, genètica que no necessita d'explicació social ni d'enteniment.

La recoman!