Els germans Coen, un cinema d' 'autors'

Blood simple (1984) és la base del que seran posteriorment les seves pel·lícules. La fórmula 'Coen' condensada en una hora i mitja de suspens comprimit i petidor. Una història simple, que recull els vells mites de la infidelitat i la venjança masculina, però servida en un plat esplèndid.





Els personatges, sempre tan singulars en les seves pel·lícules, tenen una personalitat d'una façana freda, però amb un rerefons profund, als quals assignaries un passat ombrívol. Les dones també reben un tractament peculiar, ja que són tan dignes d'usar una arma com un home. Els rols s'inverteixen o, més ben dit, es difonen i moltes vegades són personalitats transgènere. Aquest tret es pot comparar també amb directors com Tarantino i l'aplaudida Kill Bill (pel·lícula núm. 2 a la llista de Rockdelux). Les protagonistes de Blood Simple o Fargo encaixen en aquesta tendència transgènere, oposant-se al tractament que generalment reben les dones al cinema i, més concretament, al cinema negre.

Les pel·lícules dels Coen beuen de l'estrat del cinema negre, però amb un envoltori que les converteix irremeiablement amb pel·lícules Coen, les quals s'identifiquen com d'autor, o d'autors -hauria de matissar- per la línia i l'estil definit dels germans cineastes.

L'humor negre també és un tret essencial del seu cinema. Sang, ganivetades, ensurts, imatges que escarrufen... i alhora et fan somriure. A vegades per l'absurditat de la situació i d'altres per les reflexions filosòfiques d'un home que porta pistola i que la dispara sense filosofar. Això també ho té en Tarantino.

A més, els germans Coen també introdueixen un tret que es va repetint al llarg de la seva filmografia i que explica el crític José María Latorre "el espectador concede más valor e importancia a los detalles anecdóticos y a la atmósfera que al propio fluir del relato" (José María Latorre: Dirigido Por). Els detalls són privilegiats i d'un significat magnànim, els primers plans elogiables.

I això s'esdevé també a la següent pel·lícula, sis anys després...




Miller's crossing (1990) és una pel·lícula de gángsters que posa sobre la taula la corrupció del poder. No hi ha cartes ni partides de póquer amb llum baixa, però sí molta sang, cigarretes i, sobretot, barrets.




La violència i la cruesa de la sang es mostra així com és, sense ornaments, sense valors afegits ni acceltació de la morbositat. Potser és això allò que li dóna un toc d'humor negre i d'esgarrifança. Miller's crossing té una trama més complexa i és un relat amb totes les seves parts, epíleg inclòs. Al contrari de Blood simple, el transcurs del temps és més relaxat i s'entretén en converses molt interessants, com la reflexió sobre l'ètica, a manera de pròleg a l'inici de la pel·lícula.

Així, el personatge principal també és molt més complex, d'aparença irreductible, que sembla que les escenes on és atacat siguin inversemblants. Contràriament a No country for old men, la qual es centra en un sol personatge inexpressiu i d'instits apocal·líptics, el protagonista de Miller's crossing té sentiments i empatia envers els altres.

I, a manera de final, fer un petit encís amb la música, la qual no puc descriure, però que calça perfectament amb les imatges. Una banda sonora que no és gratuïta i que es fa, inevitablement, memorable.