Tupperweekend, i la nova afició entre coordenades

Gràcies a n'Aloma i les seves friki-aficions, he pogut descobrir aquesta nova forma d'oci i, de passada, escriure aquest article:




Nuevas formas de ocio

En busca de tesoros en forma de tupperwares

En Mallorca están escondidos 300 de los tupperwares de todo el mundo

PAULA GIRART. PALMA

Internet no sólo está cambiando el entorno social y la industria cultural, también se infiltra en las nuevas formas de ocio. No se trata ni de videojuegos ni de nuevas redes sociales, se trata de un entretenimiento aventurero, que no tendría cabida sin las posibilidades de la red.

Hay 950.649 tesoros escondidos en forma de tupperwares en el mundo, cerca de 300 están en Mallorca. Desde mayo de 2000, el 'Geocaching' es una actividad -reconocida por muchos como un nuevo deporte- que practican miles de internautas, en busca de uno de los recipientes más comunes de la vida moderna. Consiste en encontrar tesoros escondidos con la ayuda de un GPS. En esta práctica la importancia recae en el camino realizado, la aventura que te lleva a encontrar tu objetivo sin una recompensa materialista.

Entretenimiento gratis que no sería posible sin las oportunidades de libre intercambio que te ofrece la red. Además, los caches están escondidos en lugares emblemáticos y con buenas vistas. Así que también puede ser una manera nueva de hacer turismo. En Palma, por ejemplo, hay tuppers en el Parc de la Mar, Es Baluard o es Jonquet. El 'Geocaching' apuesta porque los usuarios compartan su experiencia en la red y tiene una ideología marcada por la conciencia de comunidad y respeto por el medio ambiente.

Otras modalidades muy extendidas en la red son el 'Bookcrossing', el 'Phototag' o el 'Where's George?'. El primero, y probablemente el mas conocido, consiste en intercambiar libros en lugares públicos; el Phototag es el intercambio de cámaras desechables las cuales pasan por diferentes manos como amigos o extraños y una vez usadas vuelven al usuario original, quien sube posteriormente las fotos en la web. 'Where's George?' roza los límites de la curiosidad, ya que puedes conocer la ruta que tus billetes de dólar han hecho por todo el mundo, siendo la versión europea el 'Eurobilltracker'. Este último consiste en registrarte como usuario e introducir los datos de cualquier billete de euro para seguir su rastro.

Internet, la plataforma de ocio más extendida actualmente, ofrece múltiples posibilidades. Si quieres adentrarte en esta aventura cibernética y compartir tus hazañas con el resto de exploradores sólo tienes que crear tu cuenta en la web oficial de geocaching y empezar la búsqueda de tuppers mallorquines.


Enllaç original:
http://www.diariodemallorca.es/actual/2009/12/06/busca-tesoros-forma-tupperwares/527684.html

Per una xarxa lliure: ni un tancament sense sentència

L'avantprojecte de la Llei d'Economia Sostenible està generant un rebuig entre alguns sectors d'Internet, que consideren que la normativa "afecta al lliure exercici" de drets fonamentals com la llibertat d'expressió o el dret d'accés a la cultura. Per això, mostro el decàleg que comparteixen molts de periodistes, bloggers i usuaris d'Internet.


1.- Els drets d'autor no poden situar-se per damunt dels drets fonamentals dels ciutadans, com el dret a la privacitat, a la seguretat, a la presumpció d'innocència, a la tutela judicial efectiva i a la llibertat d'expressió.

2.- La suspensió de drets fonamentals és i ha de seguir sent competència exclusiva del poder judicial. Ni un tancament sense sentència. Aquest avantprojecte, en contra d'allò establert a l'article 20.5 de la Constitució, posa en mans d'un òrgan no judicial -un organisme depenent del ministeri de Cultura-, la potestat d'impedir als ciutadans espanyols l'accés a qualsevol pàgina web.

3.- La nova legislació crearà inseguretat jurídica a tot el sector tecnològic espanyol, perjudicant un dels pocs camps de desenvolupament i futur de la nostra economia, entorpint la creació d'empreses, introduint traves a la lliure competència i ralentitzant la seva projecció internacional.

4.- La nova legislació proposada amenaça als nous creadors i entorpeix la creació cultural. Amb internet i els successius avenços tecnològics s'ha democratitzat extraordinàriament la creació i emissió de continguts de tot tipus, que ja no provenen prevalentment de les indústries culturals tradicionals, sinó que multitud de fonts diferents.

5.- Els autors, com tots els treballadors, tenen dret a viure de la seva feina amb noves idees creatives, models de negoci i activitats associades a les seves creacions. Intentar sostenir amb canvis legislatius una indústria obsoleta que no sap adaptar-se a aquest nou entorn no és ni just ni realista. Si el seu model de negoci es basa en el control de les còpies de les obres i en Internet no és possible sense vulnerar els drets fonamentals, haurien de cercar un altre model.

6.- Considerem que les indústries culturals necessiten per sobreviure alternatives modernes, eficaces, creïbles i assequibles i que s'adeqüin als nous usos socials, en lloc de limitacions tan desproporcionades com ineficaces per a la finalitat que diuen perseguir.

7.- Internet ha de funcionar de forma libre i sense interferències polítiques afavorides per sectors que pretenen perpetuar models de negoci obsolets i impossibilitar que el saber humà sigui sent lliure.

8.- Exigim que el Govern garanteixi per llei la neutralitat de la Xarxa a Espanya, davant de qualsevol pressió que pugui produir-se, com a marc pel desenvolupament d'una economia sostenible i realista de cara al futur.

9.- Proposem una verdadera reforma del dret de propietat intel·lectual orientada a la seva finalitat: tornar a la societat el coneixement, promoure el domini públic i limitar els abusos de les entitats gestores.

10.- A la democràcia les lleis i les seves modificacions s'han d'aprovar després de l'oportú debat públic i havent consultat prèviament totes les parts implicades. No és just que es realitzin canvis legislatius que afecten drets fonamentals en una llei no orgànica i que versa sobre una altra matèria.

Frederik Peeters, de rinoceronts i altres invencions

PÍLDORAS AZULES

Frederik Peeters
Any: 2001
Colecció: Sillón Orejero
Editorial: Astiberri Ediciones

També és interessant comentar un llibre que pot ser fa un any que has llegit, desempolsegar les quatre pinzellades que recordes i, sobretot, la impressió general que et va deixar. Tenc records opacs, però tenc una idea clara: me va agradar molt i el vaig devorar.

La història autobiogràfica tracta el dia a dia compartit amb la Sida, real i realista, sense adulterants. Frederik relata en primera persona el seu conviure amb Cati i el seu fill petit, tots dos amb la mateixa malaltia, la Sida. Per tant, en aquest cas el protagonista i transmissor de la història no és l'afectada, sinó la seva parella, Frederik. Així, la identificació amb el protagonista és molt més potent , ja que el 'no em passarà mai a mi' moltes vegades limita l'empatia i només et provoca consol i tolerància. Però com seria viure i conviure la síndrome? Un amor amb preservatiu, estimar amb protecció? Frederik té la resposta: un enorme rinoceront en el sofà de casa.


Intimista i personal, desfà tòpics i prejudicis i combat el rinoceront, així com Sant Jordi va enfrontar-se al drac per la princesa. Perquè l'enorme rinocert que s'interposa entre la relació als seus inicis, és, en vera, una invenció de la societat, un animal majestuós amb molta presència, però no deixa de ser engrandit per capes i capes de folres d'ignorància i desconeixença.

La visita al metge és el punt clau d'aquest desvestir de folres. No us desvelaré les seves paraules i tampoc seria possible fer-ho de la mateixa manera que ho fa l'autor. A més, és la resposta que trobareu a qualsevol metge, els rinoceronts no tenen lloc dins les consultes.

Metàfores com la del rinoceront són petites joies que us trobareu entre pàgines, així com la barca-sofà de la coberta. Qui no ha convertit mai un llit o un sofà en una barca d'intimitats?


I, com diuen a les pel·lícules, vuit anys després...


Una visita a Norma Còmics sempre és perillosa. L'última vegada que vaig anar-hi, vaig poder resistir la temptació de moltes possibles adquisicions, però no de Dándole Vueltas, una portada amb unes coincidències massa similars a Píldoras Azules: "Oh, és el de Píldoras Azules". No vaig poder resistir-m'hi.

DÁNDOLE VUELTAS

Frederik Peeters
Any: 2009
Colecció: Sillón Orejero
Editorial: Astiberri Ediciones

Dándole vueltas és un recull d'historietes curtes: com un llibre de relats curts però en còmic. Durant les meves consultes a la Santa Wikipèdia, m'he donat compte que he passat del primer llibre al darrer. Com si conegués una persona des de petit i després la topés pel carrer (en aquest cas el carrer Nuradunna de Norma Comics) i m'actualitzés els vuit anys passats entre cerveses, un resum antològic de les seves destresses!

Això és Dándole vueltas. I el mateix autor ho explica a la primera pàgina, us transcriuré unes frases referents al perquè de la no correcció o millora de les historietes més antigues i en una selecció amb un embut de forats amples:

"[...] es como la historia de la silla coja. Se empieza por serrar un poco un pie, luego otro poco de otro y al final, nos encontramos con el culo en el suelo. Así que decidí dejaros mi silla tal cual era, un poco descuajaringada, es verdad, pero con las patas originales."

Quant a la forma, hi trobem una evolució del blanc i negre de pinzellades simples al color i a uns dibuixos més elaborats. Els primers dibuixos em recorden a Píldoras Azules i és on reconec més a l'autor que havia llegit un any abans. Però també trobem històries amb uns traços propis: una història de hòmens primitus dibuixada amb un traçat "primitiu", unes línies més despreocupades, abundants però no detallades que caracteritzen molt més la història.

La meva sorpresa del contingut és trobar-me amb històries protagonitzades per personatges molt obscurs, freds i, majoritàriament, suïcides o amb pensaments violents i apocalíptics. Podria dir que hi he trobat unes reminiscències a les històries dels germans Coen.

L'el·lipsis de vuit anys m'ha passat factura i m'ha costat reconèixer l'autor de Píldoras Azules a moltes històries. Així hi tot, hi ha històries memorables i molta crítica a la societat i història social de Suïssa, d'on l'autor prové. I aquestes crítiques es poden extrapolar a moltes altres societats, és clar. Llegint opinions d'altres blogaires, he recordat la història "El país de la felicidad", on he vist reflectit terres molt properes...

Hi trobareu una miscel·lània de gèneres i personatges, cosa que demostra la versatilitat de l'autor.

En conjunt, ho he considerat com una empenta per anar a la recerca d'aquests vuit anys. M'han faltat cerveses al carrer Nuraduna!

El secreto de tus ojos: dilemes jurídics i morals

Nacionalitat: Argentina

Any: 2009

Director: Juan José Campanella

Guió: Juan José Campanella , Eduardo Sacheri

Repartiment: Ricardo Darín , Soledad Villamil, Guillermo Francella, Pablo Rago.

Gènere: Suspenso, Policial.

Una obra de culte per molts. Una història fascinant, una trama entravessada que t'endinsa per camins morals. Ricardo Darín -generalment esplèndid- és un funcionari jurídic retirat que decideix emprendre l'aventura d'escriure un dels casos que més el van commoure: la violació i assassinat d'una jove.

El director d'aquest film, Juan José Campanella, abandona la psicoanàlisi emocional i les converses interminables d'amors melancòlics dels seus guions anteriors: El mismo amor, la misma lluvia (1999), l'aplaudida El hijo de la novia (2001) i Luna de Avellaneda (2004).

El guionista juga amb la ment dels espectadors, qui prenen decisions i cavil·len judicis i prejudicis durant el film. Quan has jutjat contundent un aspecte d'un personatge, a la pròxima escena et desmonta la teoria i, cap al final, ja no saps de qui fiar-te, excepte de l'angèlic Ricardo Darín i la guapa protagonista. Aquest manipular la ment dels espectadors s'ha de considerar com un maneig excel·lent de la dramatúrgia cinematogràfica, una enorme capacitat empàtica de ficar-se dins la pell de l'espectador.

També és molt comentable la paral·lelització de la història d'amor latent i no consumada dels protagonistes; i l'amor passional i afèrrim de la parella de la víctima, que l'empeny a esperar cada dia a la mateixa hora a l'andana del tren per si veu a l'assassí aparèixer.

Aquí ve el tros que els que no han vist la pel·lícula no haurien de llegir. Avís per a navegants que donaré informació bàsica sobre el final i contaré segments essencials de la història.
El fet és que la pel·lícula entra dins els buits legals i les escletxes de la imperfecció jurídica. L'assassí escapa de la justícia gràcies a la corrupció de la mateixa justícia, fent treballs socials i col·laborant amb la institució aconsegueix alliberar-se de la condemna.

Però l'assassí s'escapa de la justícia, però no de la venjança. L'home de la víctima li passa factura i el té dins una mena de presó on li dóna menjar cada dia. És això just? L'assassí realment compleix la sentència del jutge, però no de les mans indicades. Qui és més culpable o qui està més malament del cap? L'home de la víctima també està cometent una injustícia, però clar, la fi justifica els mitjans?

Tremendament recomenable, quasi "lectura obligatòria". Perfecte per a un visionat a una classe d'Ètica, Filosofia o Dret amb cinefòrum al final!

Transamèrica: transvestint un viatge iniciàtic

Direcció y guió: Duncan Tucker.
País: USA.
Any: 2005.
Duració: 103 min.
Gènere: Drama, comedia.

Un viatge iniciàtic amb cotxe, una Road Movie, que tracta temàtiques com la identitat de gènere i, en definitiva, la identitat d'Amèrica.
El film polemititza amb la deconstrucció del gènere i de l'estructura familiar. Un "dos en un" d'una família estirada fins al tòpic, el tòpic exagerat però no irreal.

Una història agredolça: còmica i crua alhora, així com realista. El peculiar caràcter de la protagonista ens enganxa fins a resoldre tots els dilemes morals que esdevenen al llarg del viatge. Es dóna una anècdota curiosa que passa moltes vegades a la vida real. A la primera escena: s'insinuen cuixes, pits, llavis pintats... i se'ns apareix un rostre realment lleig. A mesura que trancorre la pel·lícula ens encarinyem amb la protagonista i, al final, la trobem tremendament guapa i absolutament estimable.

La transexualitat, una problemàtica social que es troba als màrgens i bastant marginal. Rectifico: no es tracta d'una problemàtica social, sinó d'un fet social, d'una realitat antropològica i zoològica, ja que també es dóna entre altres espècies.

En moltes converses surt l'argument "no ho puc entendre". No és qüestió d'entendre, sinó de respectar el que hi ha. Si un no és transexual difícilment podrà posar-se dins la seva pell (pell indesitjada per part del transexual), però sí que podrà respectar-ho. Una disfunció de gènere, genètica que no necessita d'explicació social ni d'enteniment.

La recoman!

Curiositats lingüístiques a Palma

Aquesta vegada seré breu i sense retòrica:

La primera "curiositat": el meu professor de ball de bot mos ensenya en castellà.

La segona "curiositat": anem a matricular-nos per l'examen de Nivell D de Català i ens atenen, a POLÍTICA LINGÜÍSTICA, en castellà.

La tercera...: les falsificacions de certificats de català!

(No sabia si posar curiositats, injustícies, incongruències, contradiccions...)

I, per acabar, un detall perquè estimem la diversitat de la nostra llengua:

(‘vulva’) albercoc, albergínia, alfàbrega, bacallà, bacora, badall, badoquera, beina, bergantina, bescuit, bobina, breviari, camp, carxofa, cassola, clenxa, clivella, cony, cosa, cula, davant, esberla, esclata-sang, escletxa, esparreguera, estel, estoig, figa, flor, forn, gàbia, garriga, gatera, gatonera, gerra, hort, jardí, llonguet, lloriguera, magrana, mandarina, marjada, parrús, petxina, pixador, poma, tall, xona...

(‘penis’) allò, automàtica, banya, barrina, bec, belluguet, bocí, bolígraf, botifarra, bugia, cadernera, campanar, canari, canelobre, carall, cigala, clarinet, corn, cosa, cua, cuquet, dolçaina, espàrrec, estilogràfica, fava, fitora, flabiol, frare, fura, gaiato, gloriosa, guitarró, instrument, joguina, jugueta, lleterola, llonganissa, mànec, mànega, menuda, nap, ninot, ocell, pardal, petita, pistola, pixador, presseguer, puro, tronxo, verga...*

Aquesta diversitat de sinònims -que, evidentment, no es deu donar només a la nostra llengua- ha estat tema de conversa moltes vegades.

Ja veis que n'hi ha moltes més de les que surten normalment! (Algú li ha dit mai "esclata-sang"?)

*agafat dels apunts de Nivell D de Català, apartat "eufemismes"

La noche de Nacho

Indubtablament, divendres va ser la "noche de Nacho" i la d'Abraham i la de Manu. Ja duia mesos escoltant en Nacho, però en directe me va captivar. Res a veure en escoltar-lo a casa. Aquelles lletres, que semblaven poemes interminables, eren reforçades per la veu de l'autor que emfatitzava frases lapidants:

Y otra noche más tú querrás soñar

Pero la más pura soledad

No se cura con champán y cocaína

Un hombre del sur bajará la luz

Jugarás tu suerte a cara o cruz

Sé que suena cruel, Miss Carrusel

Pero esta es tu vida

(Miss Carrussel)

Como tú siempre decías

"Formalidad poca, pero que dure"

Como tú siempre decías

Gracias

Así es y así será

Toda mi vida

Decida lo que decida.

(Ángel simón)

Y ahora ve que el universo es un lugar vacío y cruel,

cuando no hay nada mayor que su necesidad en él.

Y encendiendo un cigarillo se comienza a torturar

y habrá cerca alguien gritándole "hágase tu voluntad"

y el "la culpa sólo en parte es mía y en parte lo es de los demás".

De lo que se trata es de morir o de matar, de morir o matar.

(Morir o Matar)

Pròxima cita: 11 de desembre al teatre de Muro, toca Abraham Boba, pianista i acordeonista de Nacho Vegas.
Molts deien que és un poc "soso" en concert, però jo diria que és el que el fa millor, perquè la força així recau en totes les cançons i, sobretot, en el seu fil de veu que viu cada frase de les lletres i hi posa el to adequat. No diria "soso", diria auster.
Aquí teniu l'article:

http://www.diariodemallorca.es/actual/2009/10/25/nacho-vegas-inunda-musica-teatro-arta/515844.html